Monday, August 27, 2012

Calamars a la Provençal per a la Tetiana

Avui ha estat un sopar molt especial, no pas pel que hem menjat, ans per la persona que m’ha acompanyat, la Tetiana. Per certes casualitats que el destí ens depara, les nostres existències s’han creuat per uns instants, un “diminuto instante inmenso en el vivir” que diria en Silvio.

No ha estat, és cert, quelcom totalment atzarós, ella diu que jo l’havia interessat, i jo vaig contestar a la seva demanda veritablement encuriosit, així que potser hi havia una certa inevitabilitat en la nostre trobada.

Ella és jove, alta, guapa, intel·ligent, amb un cert grau de timidesa encara per superar, amant dels silencis, de les postes de sol, de la solitud, dels detalls, del calor, de les persones especials. La seva presència és subtil, però a la vegada forta, com el seu perfum. Parla un anglès amb accent, dolç i precís, impecable, amb un riquíssim vocabulari.

Només té un inconvenient, no menja carn. Però sembla gaudir en els àpats, amb una lentitud a la que t’has d’acostumar, sempre amb la sensació que hi ha quelcom amagat en aquell rostre encara més jove del que en realitat és.

Hem passejat pel port i hem vist la posta de sol al terrat del Museu d’Història i hem sopat uns senzills calamars, que jo anomeno a la Provençal, acompanyats d’arròs blanc.

Només cal fregir uns alls, retirar-los, saltejar el calamars, retirar-los, sofregir ceba, afegir tomàquet, a grans trossos, pelat i sense llavors, un raig de vi ranci, un grapat d’olives negres, de les d’Aragó, i tornar a posar els alls i els calamars, deixar que faci xup-xup uns instants i ja està.

Després de sopar m’he submergit tendrament en el mon solitari i especial de les seves fotografies, escoltant velles cançons franceses, i el temps s’ha quedat en suspens.

Friday, August 17, 2012

Pollastre a la Caçadora amb en Manuel i la Lluïsa,

En aquest petit poble Empordanès hi ha certes tradicions immutables; una d’elles els de passejar fins a Camallera, un recorregut que déu fer uns dos quilometres i mig. És el mateix camí que et porta a un dels dos supermercats que ens abasteixen i el que segueixo sovint en els meus entrenaments, i per això es fàcil creuar-te amb certes persones uns quans cops per setmana. Això és el que em passa amb en Manuel i la Lluïsa, ell davant a les pujades i tots dos junts al pla.

Aquest darrer any la salut no va estar al costat d’en Manuel, i per això, trobar-los ara caminant és tota una alegria.

Un senzill adéu o una curta conversa no son suficients amb aquest home, del que la Isabel-Clara deia que hauria d’haver tingut sempre un secretari per registrar les seves saboroses, llargues, inacabables tertúlies.

Avui hem compartit un sopar llargament desitjat i unes quantes vegades compromès amb un no gaire precís: hauríem de sopar algun dia.

El plat principal ha estat un pollastre a la caçadora, d’acord a la recepta que us explicava a un dels primers posts d’aquest blog, sense la picada, però amb els seus pinyons. De postres, un assortit de formatges amb codonyat i melmelada.

La sobretaula ha esta llarga i intensa, tot apurant petits glops de Cardhu. En Manuel vibrant, i la Lluïsa discretament present. Hem parlat de l’educació, no debades tos dos han esta per sobre de tot mestres, de l’escola, de la vida, del menjar i dels restaurants. Hem aixecat la taula quasi per obligació, doncs aquest gaudi el voldries allargar indefinidament.