Sardines per la Verge del Carme

A principis d’aquest juliol, crec recordar que una setmana abans de la data oficial del dia 16, vaig participar en la benedicció de la Verge del Carme a Sant Feliu, a bord del Costa Daurada II, un tranyinaire amb base en aquest port de la Costa Brava.

No ha estat la primera vegada que ens han convidat en aquesta festa marinera, però ha estat la primera en que el nostre vaixell porta la verge. Adjudicació que segueix una mena de rotació entre els vaixells de la confraria.

El viatge no és massa llarg, uns 15 minuts fins arribar al punt escollit, on el capellà demana l’advocació de la verge per a una bona pesca.

Enguany la pesca no ho ha estat massa de bona. No ha entrat gaire seitó, que es paga millor que la sardina, però aquesta s’ha pagat molt i molt bé. La sardina, ni petita ni gran que s’ha agafat, té molta demanda, especialment a Andalusia, per fer-la amb broquetes de canya a la brasa.

Sospito que també bé del sud aquesta tradició de beneir la verge. En Joan Amades ens explica que si bé hi havia a Catalunya veneració per la verge del Carme, ho era molt menys que d’altres advocacions marianes.

És a principis d’estiu quan la sardina està al seu punt just, sense massa greix, al punt ideal per fer-la a la brasa. D’aquesta manera l’hem menjat, improvisant un menjador a la llotja del port on es subhasta el peix. Gaudint d’un dels àpats més simples i exquisits, unes sardines a la graella, no massa fetes, i una llesca de pa amb tomàquet.

Cocina Caníbal

L’Emma m’ha regalat la primera edició de “La Cocina Caníbal” (1972), de l’artista, provocador, actor, pintor, il·lustrador, escriptor i músic francès Roland Topor (París 1938-1997).

Topor va treballar a la revista Harakiri, va fundar al 1963 el moviment Pànic amb Alejandro Jodorowsky i Fernando Arrabal, va fer un paper secundari al Nosferatu de Herzog, junt amb en Klaus Kinski, va adaptar amb escàndol la vida del Marqués de Sade al teatre... Amb aquest currículum ja podeu imaginar el tarannà d’aquest geni iconoclasta, surrealista, amant de l’humor negre que ens presenta aquesta cuina impossible, que s’ha de llegir en clau de broma macabra.

No obstant, quasi 40 anys després, en el nostre mon que aplega el políticament correcte per una banda, amb la difusió de les més inimaginables aberracions, aquesta broma costa sovint de contextualitzar.

En aquests casos cal tornar al prefaci d’en Noel Clarasó, que amb la seva subtilesa ens col·loca al puesto on no havíem d’haver sortit.

No vull citar cap de les seves receptes, com les d’Editor a la Plancha, Cabeza de Empollón, Invitado Confitado, Lengua de Fumador, Creyentes a la Mayonesa o Vasco a la Vasca, ja que com a cuiner en Topor no em sembla massa bo, no obstant si que voldria deixar constància d’un pensament molt assenyat:

Estando todavía poco difundida, entre las costumbres, la consumición de carne humana, son los propios consumidores, en general, los que proceden a la matanza, lo cual, en la mayoría de los casos, evita desagradables sorpresas sobre la calidad y la frescura, ya que al fin y al cabo, el examen superficial de la carne no siempre permite descubrir los síntomas de afecciones terribles. Por lo tanto es claramente mucho más prudente “conocer” al sujeto que hemos de comer.

Si esteu interessats en el tema, seriosament, us recomano una petita meravella, el Bueno para Comer, d’en Marvin Harris, li ho podeu demanar a l’Emma.

Per cert, també vull agrair a la Txell la guia que em va fer arribar, de moment només l’he fullejat; el suficient per deixar-me emportar per el luxe i somiar despert el que es pot fer amb molts diners.