Us deia que aquest dies tenia un Wagner per partida doble i pensareu que te això a veure el títol. Tanhäuser és la història d’un home que abandona el plaer i la voluptuositat del el Venusberg per motius ven pobres, la llum, la salvació, Elisabeth... Deixa absurdament el “monte de venus”, com em tradueix la Karina, filla també de Turingia per part de l’anyorada Margot, que m’acompanya al Liceu amb el Fer i la Montse.
He gaudit més que la setmana passada, potser perquè estic menys cansat o perquè les veus, aparentment de menys nivell m’han agradat més, tot destacant la precipitada estrena d’en Frank van Aken i encara que la Uria-Monzon és més competent i atractiva que la Németh, aquesta ha estat força correcte.
El muntatge d’en Rober Carsen que ha tingut bones crítiques a París i a Londres m’ha agradat llevat de dos detalls fonamentals: l’orgia de dotze nois en calçotets queda una mica ridícula, àdhuc masclista, quan hi ha una noia nua a l’escenari, i la selecció finals dels quadres és pèssima. Posar al mateix nivell a Botero que Picasso, Modigliani, Manet, Courbet, Botticelli o Tiziano és, també, ridícul.
Malgrat que el cantors es transformen en pintors, Carsen demostra saber molt poc de pintura, per exemple, tenint l’“Amor Sacre Amor Profà”, escollir la “Venus d’Urbino” no sembla gens encertat, tenint present que el títol és recent. El mateix que el “Naixement de Venus”, tenint “Venus i Mart”. Tot i que cal agrir l’”Origen del Mon”, el provocatiu primer pla d’un cony que s’ha de veure en directe a Orsay.
Però del que aquí es tracta és parlar de les coses del menjar, que no apareix en aquesta obra. No obstant, la incapacitat de Venus d’atreure Tanhäuser m’ha portat al cap els menjars afrodisíacs, i en aquest cas tot el contrari.
És amb aquesta idea que voldria citar a M.F.K. Fisher, en el seu “Alfabet per Gourmets”, un text que hi ha que apreciar en el seu context, històric i cultura, i valorar-ho d’aquesta manera, com bé em va fer reconèixer un bon expert en literatura gastronòmica, que espero que encara podreu trobar a l’Abacus de Balmes, i que va fer la seva tesi de fi de carrera sobre aquesta obra.
Be doncs, Fisher, que pot ser dissoluta quan està disposada a la seducció de:
“...Un macho de alrededor de mi edad, sano, no demasiado nervioso, bastante culto, en otras palabras, un hombre que me gustaría que me penetre por razones de placer…”
També te la recepta per deixar fora de combat un home, “como un buey aturdido y dejarlo como una masa de inactividad masculina”. Que és el que es mereix en Heinrich:
“Le serviría un Martini de más; es decir, tres. Cuando ya estuviera rabioso de hambre, fustigado por el alcohol, pondría a su alcance abundantes, suculentos y salados entremeses italianos: jamón, camarones fríos marinados, olivas rellenas de anchoas, tomates en vinagre; cosas que lo lastraran. Luego vendría algo a lo cual, aunque ya no le apeteciera, no podría resistirse, algo como ragout de ciervo, o pichones rellenos de setas y arroz entero, y mucho vino tinto, peligro seguro después de los cócteles y los salados entremeses. No perdería tiempo en ensaladas, salvo en alguna muy rarilla y traicionera con trufas y patatas nuevas. El postre debería ser frío, superficialmente refrescante y tentador, pero ponzoñoso: un tazón helado de higos al kirsch con nata espesa. Habría también una botellita de Sauternes, sibilino y glacial, o un jugoso sorbo de champán, y luego una tacita de café, tan negro y amargo que mi víctima no pudiera tragarlo ni siquiera a modo de terapia.”
