Saturday, December 31, 2011

Germans Betran (Hípica de Prats)


Hem fet una escapada llampec a la Cerdanya, per comprovar l’estat de l’apartament, que ha estat tancat un any, recollir roba d’abric per el viatge dels nens a París i decidir quina part dels equips d’esquí s’ha de renovar.

Per sopar estem convidats a Llívia amb el Xavier i la Marta, i per dinar, ja que és aviat, intentem sort, sense reservar, al tradicional restaurant de l’Hípica de Prats.

Aquí les coses han canviat poc, segueix ple, la inexistent carta que canta l’Esther és la mateixa, amanida, trinxat, escudella i embotits de primer i xai, botifarra, conill i bistec de segon, amb les seves especials i delicioses patates fregides.

Tinc la sensació que els preus han pujat una mica massa i que la botifarra no està tan bona, el que no ha canviat és la increïble memòria de l’Esther, que recorda, sense apuntar res, el que ha menjat cadascuna de les moltes taules.

Si bé en el nostre rànquing de “cantadors” de carta no la podem col·locar a una posició preeminent, el menú no dóna per més, sens dubte guanya en memòria.

Germans Bertran
Telf 972 890 026
Prats i Sampsor
LLeida

Friday, December 30, 2011

Finca l’Argatà, celler Joan d’Anguera

Argatà
Entre d’altres vins aquestes festes hem gaudit del Finca l’Argatà, criança 2009, del celler Joan d’Anguera, de la denominació Montsant, per la que tinc predilecció.

És un vi contundent, amb molt de grau, de color intens, amb tons granes. Al nas domina l’alcohol, no debades, són catorze graus i mig. Té gust de fruites vermelles madures, omple la boca amb la untuositat del seu glicèrid i una justa presència de taní, evoluciona en boca cap a gustos més madurs i especiats.

La informació de l’etiqueta és minsa, tot i que el disseny és atractiu.

Per la bodega se que porta Syrah i Granatxa, dos varietats que m’agraden, especialment el Syrah que ara sembla tant de moda.

El preu, força raonable, no arriba als 15€.

No em feu massa cas pels que fa a les notes de cata, només les vaig recollir per fixar-me una mica més en el vi, una mena d’exercici, molt recomanable, per beure amb més plaer, ja que els meus coneixements no donen per més.

Wednesday, December 28, 2011

Tomatin

Tomatin
El cant de uns quants ocells que soc incapaç de reconèixer, un gall més lluny, la remor de l’aigua que baixa per la riereta, el sol que em crema el rostre, una mosca despistada que ha despertat amb aquesta escalfor.

Són les quatre de la tarda del dia dels innocents i escurant els restes d’un excel·lent Tomatin, això podria ésser el paradís.

Aquesta vella destil·leria, propietat des del 1986 de la firma japonesa Takara, es troba al antic turó dels arbusts, Tom-At-Tin, en gaèlic, i per això aquest nom tan poc eufònic en Català.

És un Single Malt força suau però de gran complexitat, provinent dels Highlands d’Escòcia, amb un final de boca amarg que li dóna una interessant personalitat, que recorda als Islay, amb aromes de turba i fruites i un gust especial de fusta, no debades, com assenyala l’etiqueta, està “acabat” en botes de Sherry espanyol. No se que va costar, el va portar en Jordi, però a la bodega el pots trobar per uns 35€.

Tuesday, December 27, 2011

Canelons 2011


Enguany, i com altres anys, hem fet el Sant Esteve a casa d’en Xavier i la Montse i, com els tres anteriors, he estat el responsable exclusiu del canalons.

Els he fet, si fa no fa com l’any passat, que vaig rostir la carn a la cassola i no al forn, com al 2009

Aquesta vegada he pesat amb més cura els ingredients del farcit, que han estat:

420 gr d’entrecot de vedella
540 gr de bistec de vedella
600 gr de secret de porc
450 gr de pits de pollastre
150 gr de fetges de pollastre
120 gr de mi cuit de fetge d’ànec
2 petits cervellets de porc
270 gr de pastanaga
250 gr de ceba
180 gr d’api
150 cl de brandy
15 gr de tòfona negra
Tres llesques de pa de motlle sense crosta
3 quarts de litre de llet
No hi vaig posar porro perquè em vaig oblidar, els cervells eren de porc, doncs a darrera hora no vaig trobar de xai i ho vaig rostir només amb oli doncs vaig perdre el llar que havia comprat.

Es tracta de rostir la carn tallada a daus i les verdures amb unes fulles de llor, quan està daurada hi aboquem el brandy, ho deixem reduir, afegim els fetges quan ja està quasi fet i poc després els cervells. Retirem el llor i ho triturem tot, verdures incloses, aquesta vegada ho vaig fer amb la trituradora manual. Ho tornem a la cassola i afegim el foie i el pa remullat amb llet i esmicolat. Rectifiquem de sal i pebre negre. Afegim la tòfona tallada ben petita. Durant uns 10 minuts anem remenant i afegint llet fins que ens quedi una pasta no massa consistent, jo vaig afegir també 50 gr de mantega per donar una mica de gust.

Deixem reposar i refredar la massa, com a mínim quatre hores. Llavors bullim la pasta i farcim els canalons. Jo els vaig fer força plens i varen sortir uns noranta. Els col•loquem a una safata amb una beixamel molt líquida al fons, hi tirem per sobre una miquet de sofregit de tomàquet, molt poc, i ho cobrim d’aquesta beixamel ben líquida, emmental ratllat per sobre i uns bocins de mantega, gratinem i ja està.

Tot i que no està bé dir-ho, van quedar exquisits i tan suaus que en podies menjar un munt sense quedar-te embafat.

Per cert, quant vaig explicar la recepta a la taula vaig obviar els cervells, hi ha persones aprensives amb les visceres.

Friday, December 16, 2011

Hermanos Tomás

H.Tomas
Ahir vaig sopar al restaurant Hermanos Tomás, un dels clàssics de Barcelona.

Apartat del centre, al barri de la Trinitat, és manté en plena forma, després de 40 anys, gràcies a una cuina gens sofisticada però d’una qualitat excel·lent i ara de la ma de Julián Tomás, fill del fundador, amb una qualitat personal extraordinària i una habilitat per cantar la carta que només per aquesta experiència ja es justifica la visita.

Magnífics els primers plats, mongetes amb foie fresc (16€), amb guatlla (13€), rostes (1,60€ la peça), puntes d’espàrrecs (15€)... de segon vaig provar el bacallà als dos formatges (19€) i la cua de lluç (17€), tot i que crec que se’n surten millor amb les carns; el quart de xai al forn (38€) feia una olor irresistible.

De la bodega en Julián em va sorprendre amb un Clos Diana, un Syrah que elaboren al costat de casa, a l’Empordà, unes vinyes que acostumo a recórrer fent jogging (el de la foto és el Blau del Montsant, que també varem tastar).

Hermanos Tomás
Pare Pérez del Pulgar, 1
08033 Barcelona
Telf 933 457 148
www.htomas.com
Per cert, hauria de pensar en un rànquing de les cartes millor cantades. De moment, en Julián supera, per poc, a en Juan del Gainza.

Wednesday, December 14, 2011

Espaguetis Rossini


Encara que no quedi gaire bé dir-ho, ahir, dia de Santa Llúcia, vaig gaudir d’un agradable estona a un funeral.

Cal dir que el difunt, el geni Wolfgang Amadeus Mozart, portava mort 220 anys.

Vaig gaudir per un doble motiu, primer i fonamental perquè es tractava d’una missa cantada, i la veu la posava ni més ni menys que l’Anna, i després per la deliciosa cerimònia que va oficiar el mossèn, a l’església de Santa Maria de Gracia, amb el suport de l’associació d’amics de Mozart.

He de reconèixer que no soc massa objectiu amb l’Anna, a la que dec una mínima millora en la meva més que limitada i frustrant capacitat de fer sonar dues notes seguides al piano. Tot sigui dit que per aconseguir una classe magistral, vaig haver de subornar-la amb uns espaguetis amb foie a l’aroma de ceps i una magret d’ànec amb beixamel de moixernons.

Pels espaguetis només cal una bona pasta al dente, una mica de mantega, una bona quantitat de mi-cuit i, en aquesta ocasió, un punta de ceps en pols.

No cal formatge i es poden substituir els ceps per tòfona negra, en aquest darrer cas, els podríem anomenar amb molta correcció espaguetis Rossini, i hagués estat, doncs, una millor opció pel sopar d’una soprano.

Wednesday, November 23, 2011

Kir Royal al Royal


Sense dubte l’hotel Royal del Passeig dels Anglesos de Niça, a pocs metres del famós Negresco, ha gaudit de temps millors, però prendre un Kir Royal sota el taronger de la terrassa del Royal, sentint la intensa remor que fa el mar sacsejant els còdols de la platja, és una agradable experiència.

El Kir, que la meva fonedissa amiga Meritxell ha descobert fa poc, es relativament modern, no apareix al llibre de Pedro Chicote del 33, ni ho comenta el Larousse del 36 quan parla del Cassis, però si que hi és a la més moderna Encyclopédie, d'Alexis Lichine, del 1980, que diu que el Cassis més conegut és de Dijon on:

Dans cette ville et aux environs on le prend en apéritif en le mélangeant au vin blanc, selon une recette attribuée à feu la chanoine Kir qui fut maire de Dijon; mais avant que sa vogue se soit répandue sous le nom de Kir, on le consommait sou celui de Rince Cochon.
Si que apareix a la versió Espanyola de Larousse i a l'anglesa del 82, i aquesta darrera és la que ens aclareix millor el seu origen:
Originally, a Burgundy mixture of dry white Aligoté wine and Cassis (the blackcurrant liqueur for which Burgundy is famous). Referred to as vin blanc cassis, it became associated with the late Canon Felix Kir, a hero of the French Resistance who, as a Major of Dijon, insisted on its being the only drink offered at official receptions. Kir Royal wa originally made with champagne, but like ordinary Kir is now based on a dry and sparkling wine. Kir Communard is red wine plus Cassis; in the Beaujolais region is know as a rince cochon
En aquesta ocasió, com es pot veure a la foto hi ha massa Cassis, el que no permet gaudir del Taittinger, el Champagne de la carta, i amb el que espero hagin fet el Kir, per justificar, si més no, els deu Euros del seu preu.

Marathon des Alpes Maritimes: Nice-Cannes


Només fa dos mesos la meva agenda esportiva, i el meu entreno, estava adreçat a repetir per tercera vegada la marató de Barcelona, a la primavera, però per enveja de la fonedissa Anna, que feia la de Berlin, vaig cercar alguna cursa més propera, i vaig trobar aquesta, la Marató dels Alps Marítims.

Només en pensar en la sortida a la Promenade des Anglais i l’arribada a la Croisette de Cannes, passant pel cap d’Antibes, ja no hi vaig poder fer marxa enrere.

A darrera hora, per un excés de feina, vaig haver d’ajustar el programa i, per problemes d’agenda, vaig haver de fer la bogeria de pujar en cotxe el dissabte i baixar el diumenge to sol.

Tot això per gaudir de mig dia a Niça, on havia estat amb la Judith menjant ostres fa més de vint anys, per fruir dels primers 30 kilòmetres i finalment arribar, en mig d’una multitud que aplaudeix, corrent per sobre d’una catifa vermella, a la Croissete, davant del Carlton, amb les càmeres de fotos disparant i una hostessa que et col·loca una medalla al coll.

Tinc que reconèixer que tot això compensa el immens patiment que has de suportar entre el kilòmetre 30 i el 39, quan jures que mai tornaràs a enredar-te, però acabes, i ja estàs pensant en la propera.

Només dues notes per als organitzadors, perquè no doneu ampolles en comptes de gots? Com es pot córrer i veure amb un got? I segón, és de sàdics programar paral·lelament una marató de relleus.

Pel que fa al temps, just per sota de les 4:30, de fet, fins el 32, no vàrem avançar-me els pace makers de les 4:15. Tenint present que jo soc un maratonià de pa sucat amb oli, que deia una amic mexicà, estic prou content.

Parmentier

Tapa Patata
De Parmentier diu el diccionari de l’Acadèmia, la francesa clar, que és:
L’Apprêt (ou garniture) à la pomme de terre.
Quasi 30 anys abans el Larousse deia:
Mode de préparation de mets divers dans lesquels entre toujours la pomme de terre sous une forme ou sous une autre.
També deia José Sarrau, director de l’Acadèmia de Gastrónomos de Madrid al seu El Restaurante de 1951:
Puré Parmentier es puré de patatas .
És ben senzill, no, doncs sembla que no.

Escric aquest post després de dinar amb en David i l’Andreu al Mussol, on hi havia a la carta una Crema de Patata amb el seu Parmentier, quelcom així com patata amb patata.

Però això no és pas estrany, només cal que feu la recerca a la xarxa per veure el milers de vagades que apareix el concepte Parmentier de Patata.

Antoine-Augustin Parmentier (1737 – 1813) va ser un farmacèutic francès que va aconseguir popularitzar la patata al seu país, on només era considerada un aliment pel bestiar.

Malgrat les originals idees i l’esforç que va esmerçar en aquesta tasca i d’altres, va ser el responsable de la primera campanya obligatòria de vacunació contra la verola, no apareix a l’Enciclopèdia Catalana.

Si aneu a París podreu trobar la seva tomba a un dels indrets més deliciosos per passejar, el cementir de Pere Lachaise. On trobareu, també, ja que parlem de cuines, la tomba de Brillant-Savarin, al que, per cert no tinc en gaire estima. És més engrescador pensar que passegeu a prop de Wilde, Balzac, Molière, Proust, Bellini, Max Ernts, Corot, Delacroix, Ingres, Doré, David, Caillebotte, Seurat, Modigliani, Gericault, Chopin, Rossini, Bizet, Poulenc, Edith Piaf, Maria Callas, Gay-Lussac, Lesseps, Haussmann, Jean-Baptiste Say, aquell de la llei de Say...

Per cer, la foto és d’un restaurant de Madrid, el Juan Bravo, 25, carrer Juan Bravo 25, com al seu nom indica, al barri de Salamanca de Madrid, on amb la copa de vi amb varen oferir de tapa una deliciosa patata bullida amb un suau allioli, més ben dit, amb una maionesa feta mirant uns grans d’alls.

Saturday, November 12, 2011

Asador Gainza


El Gainza és un restaurant amagat de les afores de Madrid, a Villaverde, al sur, al costat d’una de les cotxeres de la Sepulvedana, a la carretera d’Andalusia.

Tot i el seu nom basc, l’estrella del restaurant és de Ceuta, en Juan, el cap de sala. Només per sentir com canta la carta i rebre el seu tracte exquisit, ja val la pena acostar-se. El menjar molt bo, jo vaig provar el lluç a la basca i el rap, pot ser el lluç un pel massa fet, amb el bacallà l’Eduardo, que és Portuguès, i de bacallà en són experts, va quedar encantat.

Jo, a més, vaig conèixer i gaudir tant de les anècdotes d’en Pepe i el seu germà en Curro, que el dinar se’m va fer curt.

Asador Gainza
Calle de Cifuentes, 1
Avd. Andalucia, Km 9
Recinto Todo Parking
Telf. 91 796 15 88 / 91 505 01 85
Villaverde Bajo, 28021-Madrid

Monday, October 31, 2011

Panellets


Avui, vigília de Tots Sants, hem anat a dinar a Platja d’Aro, i La Maria Àngels ens esperava, bé, esperava a l’Alexandre per fer els panellets. Us he de confessar que mai n'he fet ni he vist fer panellets, així que tenia curiositat per veure el procés.

La recepta és senzilla i fàcil de recordar, igual quantitat de sucre, ametlla molta i patata bullida. La patata s’ha de bullir amb pell, pelar-la i deixar-la refredar unes hores. La massa s’ha de treballar el just per amalgamar els ingredients.

Després, i per als panellets de pinyons, farem boletes que enfarinarem, molt lleugerament amb Maizena, després per clara d’ou i després pels pinyons.

Pels de codonyat, farem un rectangle de massapà, sobre el marbre enfarinat amb la Maizena, i hi col·locarem al centre un tall allargat de codonyat, ho enrotllem i tallem a l’amplada de quasi dos dits.

Pels de llimona, barregem el massapà amb ratlladura de pell de llimona, només la part groga, i un raig de suc de llimona i els donem la forma que més ens agradi.

Els col·loquem en una safata per enfornar a sobre de paper de forn i els pintem amb rovell d’ou. Els fem coure a uns 180 graus, amb els dos focs i durant uns 10 minuts, fins que quedin daurats. Abans de manipular-los els deixem refredar i per menjar, si pot ser, millor d’un dia per l’altre.

La Tere ens ha recordat que la Montserrat Seguí hi afegeix ratlladura de llimona a tota la massa, i la Maria Àngels, que la Maizena fa molt poc que la ha incorporat a la recepta, i que li sembla que facilita molt la tasca per als panellets de pinyons. Per cert, la Seguí si que la fa servir, tot i que en parla de fècula.

El resultat ha estat francament bo i m’ha semblat prou senzill com per dedicar-s’hi.

Saturday, October 22, 2011

Arròs Jaumandreu (a la Mexicana)


Escric aquest post just a la sobretula, a la cuina, escoltant la sonata en si menor de Franz Liszt, per l'Alícia de Larrocha, avui que és just el 200 aniversari del naixement d'aquest geni hongarès.

Si hi ha algun sabor que m'ha quedat perennement gravat al gust des de la infància, és el de l'arrós a la Mexicana que feia la Maria Rosa.

Malauradament la Maria Rosa va morir massa aviat i no vaig poder aprendre el secret de la seva recepta. Així que amb l'ajuda de la Susú, ja fa anys, vaig recuperar el que podria haver estat.

Sofregim ceba a una cassola tallada ben gruixuda, un cop mig daurada la retirem per altres aplicacions, afegim l'arrós i a foc suau l'anem torrant fins que quedi del color del Martini negre (això ho deia la Maria Rosa), llavors afegim una o dues cullerades per persona de tomàquet fregit i poc després dues mesures escasses d'aigua bullint per cada mesura d'arròs, ho deixem coure a foc suau fins que hagi absorbit l'aigua i abans de servir-lo deixem que reposi una mica
Avui l'he menjat amb pollastre amb Mole Poblano, que és a la cuina, el que les catedrals barroques ho son a l'arquitectura, segons l'afortunada semblança del desaparegut Xavier Domingo.

Se que hi han altres versions d'un arròs a la Mexicana, àdhuc no crec que sigui correcte nomenar-ne cap amb aquesta contundència, i que aquesta no apareix a cap recetari, així que, en homenatge a la seva creadora, he decidit nomenar-lo arròs Jaumandreu.

Sunday, October 16, 2011

A Punto: Centro Cultural del Gusto

A Punto
Fa temps que volia iniciar un apartat per parlar de llibreries. Crec que vaig començar un post per fer el comiat de la Gourmande de París quan va tancar fa uns pocs anys, però finalment mai n'he enllestit cap.

Ja és hora doncs d'omplir aquest buit.

Ho faig recomanant un espai interessant, al barri de Chueca, a Madrid:

A punto
Centro Cultural del Gusto
Libreria + Talleres de Cocina + Catas + Presentaciones
Pelayo, 60
28004 Madrid
917 021 041
www.apuntolibreria.com
Només l'he descobert, però promet.

Salmorejo, Porra Antequerana i Gaspatxo


Aquest post va començar amb una discussió amb l'Andreu per la recepta del Salmorejo, i d'aquella conversa surten aquestes reflexions.

A la clàssica enciclopèdia Salvat de la cuina del 72, al cap de la qual hi havia en Néstor Luján, es diu del salmorejo:

”Nombre con el que se designa en España diversos platos. Sin embargo, el más conocido es un majado de pan, ajos, sal, aceite crudo, vinagre y agua, al que a veces se le añade un tomate y un huevo duro"
En Perucho prorrogava una pretenciosa Gran Enciclopèdia de la Cocina, un llibre de 650 pàgines, on el salmorejo és com una mena de vinagreta, literalment: oli, vinagre, sal i pebre, “indicada para guisar la liebre y el conejo de monte”

La paraula deriva de sal, com salmuera, segons Coromines, amb referències que ens porten fins el 1495. Això ho trobo al Breve Diccionario Etimológico, ja que no tinc a casa el DCEC. Si salmuera és “aygua carregada de sal”, segons el Labernia de 1865, el salmorejo ha de ser una mena de sopa salada.

No trobo el salmorejo al ”Manual de Cocina de la Sección Femenina de F.E.T y de las J.O.N.S.” on si que apareix el gaspatxo, tomàquet, pebrot, all, pa, oli i vinagre, i l'”ajo blanco”, els mateixos ingredients, però en comptes de tomàquets, ametlles crues.

Per cert, en Pla, que de cuina no en tenia ni idea, com ja he comentat sovint, posa en boca del cuiner del Comte de ls Andes aquesta recepta inversemblant del gazpatxo:

”En una fuente de ensalada, mézclense agua, sal y vinagre. En otra fuente, mézclense limón, aceite, pequeñas cebollas cortadas, cuadraditos de cohombro y migas de pan, abundantes, que sobrenaden en la mezcla. La primera combinación se funde con la segunda, y el gazpacho – que se sirve frio – està hecho.”
Deixem el gaspatxo, del que ja hem parlat en alguna ocasió.

La Carmen Verdaguer en la seva obra La Cocina de Planeta, del 1969, defineix així el Salomorejo:

"En Andalucía, gazpacho que se hace con pan, huevo, pimienta (sic), tomate, ajos, sal y agua, todo ello muy desmenuzaado".
La comarca d’Antequera es una comarca de la província de Màlaga, situada al nord i fronterera amb la de Cordovà. Diuen dels malaguenys que són tan panarres que es mengen les sopes de pa amb pa, i per això el suquen a la Porra Antequerana, que és com els malaguenys anomenen el Salmorejo. Bé, segons els malaguenys, Salmorejo és com els cordovesos anomenen la Porra Antequerana.

No tinc prou documentació per esbrinar qui te la raó, en qualsevol cas, la recepta que jo tinc està titulada Porra Antequerana:

S’esmicola mig kilo de pa sec sense crosta una mica remullat.
Es tritura un kilo de tomàquets, pelats i sense llavors, dos pebrots vermells nets i dos dents d’all, amb un bon raig d’oli i vinagre i sal al gust.
Quan estigui ben fi s’hi afegeix el pa i es torna a triturar i es rectifica de sal i vinagre.
Es serveix amb ou dur picat, dauets de pernil ibèric i tonyina esmicolada per sobre.
Es pot afegir una mica de pebrot vermell escalivat, sense passar-se, ja que podria dominar massa (juraria que el del Lavinia de l'altre dia hi portava).

Si us ve de gust hi podeu sucar pa, i si algú us diu allò de “pan con pan...”, la resposta adequada és: "Bueno, pero dáme pan y díme tonto".

Com que no tinc cap foto de Màlaga, ni de la Porra, ni del Salmorejo, que millor que una foto de la boda de la Victòria, que es va celebrar a Màlaga fa uns dies.

Sunday, October 9, 2011

Mitja Marató de Menorca

Mitja Menorca
Segona cursa de la temporada, la mitja de Menorca, bé dir mitja de Menorca és una mica exagerat, doncs es tracta de fer tres voltes a Ciutadella, per completar el 21 kilòmetres i 97 metres, de la carrera.

Ha estat tot una mica improvisat, doncs no ho tenia prou previst, però de vegades l’atzar te aquestes coses. Això significa que finalment no he pogut córrer ni amb dorsal ni amb xip, així que el temps l’he cronometrat amb el Nike+ de l’iPhone, 1 hora i 53 minuts. Volia baixar dels 50, però em conformo.

La cursa ha estat molt agradable amb l’entorn incomparable de Ciutadella de fons. Una bona excusa per escapar-se a Menorca.

Truita de verdures a Binigaus

Alicia
No puc resistir la temptació, i després de l’experiència d’aquest divendres, he decidit fer una truita de verdures per passar el dia a Binigaus, una platja paradisíaca de les moltes que te l’Illa de Menorca.

Les començo de bon matí, tot just aixecar-me a les set, mentre esmorzo muesli amb suc de fruites

Les preses i l’esmorzar, que no acostumo a fer, estan motivats per la mitja marató de Menorca, que vull fer, i que comença a les nou trenta.

Faig servir dues paelles, l’una per les patates i la ceba i l’altre per el pebrot vermell, el carbassó i l’albergínia, en aquest ordre. Un cop fet ho barrejo tot, ho deixo coure una mica més to junt, i ho retiro de la paella amb un colador per eliminar l’oli.

Després de la cursa faré les truites...

La cursa ha estat molt agradable i el dia a Binigaus, amb posta de sol final a n’es Bruch, memorable.

A la truita, que al final han estat dues per la mida de la paella, li sobrava una mica de patata, que ha quedat un pel crua, i pel meu gust li mancava una mica de sal. Però, amb una copa de Gramona Imperial, en aquest recó del paradís, amb una tardor d’estiu i amb la millor companyia, que voleu que us digui... A qui l’importa la sal.

Saturday, October 8, 2011

Sobrassada Menorquina

Na Riera
No puc dir que el meu coneixement de la sobrassada sigui exhaustiu, no en soc un gran expert, però en soc un gran defensor d’aquest embotit tant extraordinari i versàtil i n’he provat molts i de molt bons. I per això em considero amb prou mèrits per afirmar que darrerament he menjat millor sobrassada menorquina, que no pas mallorquina.

La darrera l’he comprada a:

Ca Na Riera
Hospital Sta Magdalena,7
Ciutadella
Menorca
Volia il·lustrar el post amb la foto d'un exquisit entrepà de sobrassada i formatge amb pa negre de l’Imperi, el bar que us parlava en un post anterior, un altre gran motiu per visitar aquest establiment, però sembla més adient una foto de la pròpia botiga.

Friday, October 7, 2011

Truita de verdures a l’Imperi de Ciutadella

Truita Imperi
Darrerament aquest blog ha estat farcit de truites, i la veritat és que no voldria fer-me pesat, però avui n'he provat una que mereix ésser al pòdium de les millors.

Es tracta d’una truita de verdures, que sospito que porta patata, ceba, carbassó, pebrot vermell, pebrot verd i albergínia. És força gruixuda i ben cuita. L’hem menjat amb pa integral amb tomàquet i una copa de vi.

Em diuen que la compren a un cuiner local, no n’estic segur, però el local, la ubicació i l’amabilitat del tracte fan d’aquest bar un aturada imprescindible si es visita Ciutadella.

Bar Imperi
Plaça d’es Born, 5
00 34 971 382 220
07760-Ciutadella
Menorca

Sunday, September 25, 2011

Madrid Corre por Madrid


No només de cuina viu l’home.

A més a més, encara que sigui per minvar les conseqüències que la cuina deixa a la cintura, l’esport és un bon complement. I el millor esport, si relacionem temps, diners i resultats, és, sens dubte el running.

Ara fa ja uns cinc anys que, amb algunes aturades forçoses, em dedico a córrer, i per motivar-me, quan t’has d’aixecar a quarts de set del matí per fer esport, em programo algunes curses al llarg de l’any.

He decidit, amb el vostre permís, deixar constància en aquest blog de les curses que vaig fent, una altre forma de motivar-me.

Enguany començo la temporada amb aquesta, Madrid corre por Madrid, ja que he quedat fora de la cursa de la Mercè, que per mi marca el inici de la temporada, per haver arribat tard a la inscripció, doncs el límit de 14.000 inscrits s’ha assolit força aviat.

Volia fer un bon temps, per a mi, però hi havia massa gent, i la sortida no estava preparada per fer un cursa ràpida. Al final he gaudit d’un recorregut molt agradable i m’he acontentat amb fer els darrers 5.000 metres en 23 minuts.

Saturday, September 24, 2011

Gastromaquia

Gastromaquia
Només necessitava un petit mos per passsar la nit, el dinar havia estat abundant. Flanejava pel barri de Chueca, a Madrid, i no se perquè m'ha cridat l'atenció aquest petit restaurant, Gastromaquia.

No hi ha ningú, i no se si ha estat una bona elecció. Demano una ensaladilla i una copa de Rueda. Ambdues coses molt correctes, però un pel cares, 8,75€ i 2,40€.

La buidor del restaurant ha estat un miratge. Comença a arribar gent i els que no tenen reserva han de marxar o acomodar-se a la barra.

No puc jutjar res més d'una carta francament curta i crec que una mica descoordinada, però segons la fama que sembla tenir, poder és una bona recomanació per fer un mos si us perdeu per Chueca, ara, un dissabte a la nit, millor reservar.

Per cert, la ensaladilla portava la patata aixafada, el que, segons en David és el gran secret d'aquest plat.

Gastromaquia
Taberna de tapas
Pelayo, 8
915 226 413
Madrid-Chueca

Friday, September 23, 2011

Mumbai Massala


Sopem al Mumbai Massala del carrer Recoletos. L'Ali ha aconseguit un menú d'oferta per 25€ per persona.

La proposta és seductora:

Samosas de verdures: empanades farcides de patata i verdures
Pakoras: verdures rebossades amb farina de cigrons
Rotlles de formatge amb coriandre i especies
Daal Tadka: curry de llenties grogues
Murgh Maska Walla: curry de pollastre
Banarasi Pulao: arrós basmati amb espècies (sospito que Pulao és un concepte molt similar al Pilaf i Banarasi, poder es refereix a Varanasi o Benarés)
La sala és agradable i el servei eficient però distant. El menú bo, sense ser excel·lent, però escàs. El vi corrent. Un restaurant hindú recomanable però justet, i millor optar per la carta.
Mumbai Massala
Recoletos, 14
314 357 194
www.mumbaimassala.com
28001-Madrid

Sunday, September 11, 2011

L'aniversari d'en Fer


Aquest dissabte hem celebrat els 50 anys del Fer.

Per veure hem gaudit d’una Kaipirosca, obra d’en Fèlix, i els habituals caves, vins i cerveses. Per menjar el plat principal ha estat una paella, obra d’en Ferran amb l’ajuda de l’Adriana (no cal dir que l’acudit Ferran Adrià es va repetir diverses vagades)

Estava molt interessat en el procés d’elaboració d’una paella per 60 persones, i m’he implicat força en netejar sípies i calamars i tallar cebes i pebrots...

He estat atent al sofregit de les verdures, però llavors han començat a arribar els convidats, hi havia amics que feia més de deu anys que no veia, i xerrant amb uns i xerrant amb altres en Ferran ha acabat la paella, la tapat amb paper de diari, la deixat reposar, i el resultat ha estat francament bo.

Només m’he quedat amb un concepte, les proporcions, han estat dos litres d’aigua per quilo d’arròs, poca aigua, doncs quasi tot el peix i el marisc eren congelats.

La festa ha estat més que agradable, retrobar-me amb la Núria una gran il·lusió, xerrar amb les Montses, un plaer, i veure de nou a la Roser, la Màrgaret, en Richard, l’Olga, la Lídia, la Betty, en Dani, la Carme, la Susy, en Miquel, la Carla, en Josep, en Joan, en Santy, la Mònica... un regal.

Wednesday, September 7, 2011

Crestes de tonyina


Avui per sopar m’he fet crestes de tonyina. La recepta és ben senzilla.
Sofregim ceba, i quan estigui transparent afegim tomàquet, pelat i sense llavors, jo faig servir tomàquet sencer de llauna, deixem coure a foc suau, quan estigui no massa cuit retirem del foc, afegim ou dur, ben tallat, olives farcides d’anxova, tallades finament a rodanxes, pebrot vermell escalivat (pebrots del piquillo, per exemple), tot i que es pot afegir, en comptes, pebrot al sofregit i tonyina. Ajustem la sal al final, encara que es probable que no necessitem afegir res. Farcim les “tapes”, les tanquem amb una forquilla, i les fregim.

Tuesday, September 6, 2011

La truita de l'Arian

Marina
És en certs moments importants quan el recolzaments dels amics és fa més necessari. Si, a més a més ho fas gaudint d’un bon sopar, a la fresca del jardí als turons del Maresma, no es pot demanar res més.

Un dilluns, sense mercat, insistia l’Arian, que millor que fer una truita, i la truita de patates de l’Arian és espectacular. Us ho puc jurar. Ja us deia que tot just acabo de provar la millor truita de Madrid.

La truita no surt a la foto, doncs va durar tan poc, que no hi vaig tenir temps.

Sunday, September 4, 2011

Taittinger amb l'Alicia

Taittinger
No soc un gran bevedor de cava, i encara menys de xampany, però al costat d’una enamorada d’ambdues begudes, l’Alícia, vaig deixar-me seduir pel Taittinger, i francament, feia molt de temps que no gaudia tant.

M’he retrobat amb el xampany, del que feia temps m’havia distanciat. Tot i que poder va ser la companyia, haurè de tornar-ho a provar.

Saturday, September 3, 2011

Lavinia


Hem dinat al Lavinia d’Ortega y Gasset, després de picotejar alguna de les meravelles del Prado, començant per la Deposizione de van der Weyden.

La carta és justa, però la qualitat dels plats és alta, si més no el Salmorejo, la tonyina i els ous amb samfaina que vàrem menjar.

La seva gran avantatge és que pagues el vi a preu de botiga. Per fer una mica de país vaig imposar un vi català, un Brunus 2008, 45% carinyena, 35% garnatxa i 20% Syrah, un vi rodó i sensual, a la vegada fresc i madur, molt equilibrat fruit d’una bona anyada.

Dels preus no en tinc ni idea, doncs no em varen deixar pagar res.

Lavinia
José Ortega y Gasset, 16
Madrid
914 260 604

Friday, September 2, 2011

Juana la Loca: Truita de patates


Les recomanacions del restaurant eren molt positives, i mentre esperàvem la taula i per distreure la gana varem entretenir-nos amb unes tapes: “El increible huevo confitado trufado”, 4€ i “Jamón de Pato Pan Tumata" (sic), 6,5€ i llavors vaig probar la truita, “Tortilla de Patatas y Cebolla Confitada”, 4€.

Una ceba ben dolça, al punt de perceptible, una crosta suau i un interior que es desfeia a la boca amb les patates al punt just de coció.

Sense cap mena de dubte la millor truita de patates de Madrid... Vàrem seguir amb la truita i ja no vàrem passar al restaurant.

Ah!, les canyes exquisítes a 1,6€.

Juana la Loca
Plaza Puerta de Moros,4
28005 Madrid
913 640 525

Monday, August 15, 2011

Crema de carbassó


No se si us havia explicat la nostre aventura hortícola d’enguany, així que començo per fer-vos cinc cèntims.

Ja fa dos anys que fem un petit hort a l’estiu, el que els francesos i anglesos anomenen de forma totalment il•lustrativa, jardin potagère els uns i kitchen garden els altres.

Enguany hem ampliat considerablement aquest hort i hem multiplicat la quantitat de vegetals: pastanagues, raves, enciams de diverses classes, escaroles, carxofes, rabequets, diverses espècies de tomàquets, patates, alls, albergínies, melons, síndries, pebrots de romesco, per amanir, escalivar, cirerets... i carbassons.

La producció de carbassons ha estat especialment reeixida, així que hem menjat molts, especialment en crema, que és una bona manera de fer que els nens mengin verdura.

La Maia Àngels deixa fer-se a foc molt suau, amb una bona quantitat d’oli, el carbassó i ceba, en una proporció de 4 a 1, i després ho tritura, afegint una mica d’aigua mineral fins a obtenir la textura adequada.

Jo faig el mateix, però en comptes d’aigua i poso llet. Sovint hi afegeixo també algun formatget i en poques ocasions crema de llet. Una vegada vaig provar d’afegir iogurt, però va quedar massa àcid.

La producció de carbassó ha estat tant espectacular que a la que et descuidaves en la recol•lecta et trobaves aquests gegants que veieu a la foto.

Per cert, no he fet cap recerca al respecte, però al Corpus no hi apareix cap recepta, i a mi em sembla quelcom molt nostre.

Sunday, August 7, 2011

Glenkinchie


És el moment més tranquil del dia, tothom dorm.

Tot i que aquest estiu el calor ha estat més que suportable, ara be de gust fer un bany a la piscina. Més curt que l'habitual, doncs enguany, les nits són fresques.

Després una peça de xocolate i un didal de whisky, una combinació quasi insuperable.

El whisky és un Glenkinchie, un de la selecció que em va regalar l'Emilia. El xocolate és un Lindt Chili, amb un agradable gust picany, també regal de l'Emilia.

Li havia promès que ens ho menjaríem junts, però en aquests moments necessito regalar-me aquests petits plaers.

Sunday, July 31, 2011

Arròs caldós


El diumenge van dinar amb la Cristina, la Lorena, la Lali i les nenes.

Vaig fer un arròs caldós de llamàntol, que no va quedar massa bé. Vaig posar massa arrós, al brou, de rap, li mancaven crustacis, mancava alguna verdura, només hi havia, ceba, pebrot i tomàquet al sofregit i els llamàntols, del nord d'Europa, no eren massa gustosos.

Vaig fer l'experiment d'afegir una picada d'all fregit, nyores i pinyons quasi al final. Va millorar una mica el gust, però no estic segur de si és una bona idea, ho hauré de provar en un altre ocasió.

El dinar va ser molt agradable, tot i que a la tarda es va espatllar, malgrat l'excel·lent companyia de la Cristina.

Saturday, July 30, 2011

Coques de recapte


El divendres a la nit vam improvisar un sopar amb el Joan Carles i el Santi. Vaig fer una mena de coques de recapte, per variar de les pizzas, quelcom que he repetit massa sovint aquest mesos, pot ser per la comoditat o pot ser perquè surten molt econòmiques.

El secret, en el meu cas, es la massa, que faig amb la Thermomix:

Dos mesures d'aigua, un raig d'oli, set mesures de farina, un sobre de llevat concentrat de forner i sal.
Afegim els líquids i programem un minut a velocitat 2 i temperatura 40.
Afegim la resta d'ingredients i programem dos minuts a velocitat d'espiga.
Ho aboquem tot sobre la fusta de treball i ho dividim en una, dues o tres boles, segons ens agradi de gruixuda la massa.
Deixem reposar fins que dobli el volum.
Estirem la massa sobre un paper de forn i la col·loquem a la safata.
Només resta farcir-la del que més ens agradi.
Per les coques hi vaig afegir una mica més d'oli a la massa i la vaig deixar més fina del que acostumo a fer.

Les vaig fer d'espàrrecs verds amb formatge de cabra i espinacs, de ceba, pebrot, tonyina, tàperes, olives verdes i rúcula en cru i de tomàquet a rodanxes, mozzarela anxoves i olives negres.

Els espàrrecs, la ceba i el pebrot els vaig passar prèviament per la paella i les espinacs les hi vaig afegir als tres darrers minuts.

Les coques van quedar exquisides, del sopar no puc dir el mateix. Però això és quelcom habitual aquests dies.

Friday, July 29, 2011

L’Antic Bocoi del Gòtic


Per tristes circumstàncies em trobo a Barcelona amb temps i sense companyia, i el millor que es pot fer en aquestes situacions es passejar, o més ben dit flanejar, aquest deliciós concepte creat per Baudelaire.

Ho faig pels voltants de la catedral, tot baixant cap al port. Acabo a la plaça dels Traginers, prenent una cervesa a un petit bar, regentat per una parella de noies. Amb gana i sense les idees massa clares, cerco quelcom a l’Iphone, a l’app de TripAdvisor. El resultat més proper i més ben valorat és el Bocoi, a uns pocs metres: :

L’Antic Bocoi del Gòtic
Baixada de Viladecols, 3
08002-Barcelona
(+34) 933 105 067
www.bocoi.net
La seva especialitat són les coques de recapte, al voltant dels 9 €, i les amanides, al voltant dels 5 €.

El local és força agradable i el servei més que correcte.

He menjat la coca de pebrots, ceba i botifarra de perol, tot i que l’elecció ha estat difícil, entre una selecció força interessant: :

- Espàrrecs i formatge de cabra
- Espinacs, cansalada, panses i pinyons
- Camembert, rúcula i nous
- Pebrot vermell, albergínia, sobrassada i llom
- Gorgonzola, xampinyons i nous
- Tomàquet, mozzarella i alfàbrega
- Carbassó, xampinyons, ceba i formatge
- Urgèlia (un formatge del cadí) amb pernil d’ànec
- Sobrassada, mel i formatge
- Bacó fumat, dàtils i formatge
- Albergínia i gorgonzola
- Escalivada amb anxoves i tonyina
- Escalivada amb formatge de cabra
- Escalivada amb bacallà i allioli gratinat
- Pebrots, ceba i arengada
Molt recomanable.

Monday, July 11, 2011

Londres


Hem estat deu dies d’immersió cultural a Londres amb el meu fill gran, tot coincidint durant una setmana amb l’Alícia i els seus fills. Un nen i dos adolescents que només sospiren per un McDonald’s o una pizzeria. Ambdues coses abundants a la ciutat, així que no van patir gaire.

De menjar puc destacar un més que acceptable restaurant Indi, entre Charing Cross i Embankment:

Grand Indian Restaurant
31A Villiers Street
London WC2
020 7930 7663
Un restaurant Libanès, a l’islamitzada Edgwere, al nord de Marble Arch, on varem menjar al costat d’una parella, ella amb niqab. El meu fill, que només va acceptar menjar unes aletes de pollastre, va quedar fascinat de com s’ha de menjar amb un mocador que et tapa la boca:
Maroush
43 Edgewere Road
London W2 2JE
020 7723 5929
www.maroush.com
El Porridge del Pret A Manger de l’aeroport d’Stansted. Un subtil gust a cibada, amb mel, en aquesta ocasió, amb el que quasi, quasi, vaig entendre la perseverança d’aquesta tradició tant britànica.

Prendre un te a l’agradable bar de la Wallace.

Una cervesa al bar de dalt de la Modern Tate.

L’Steak and Ale Pie, tot i que aquesta vegada només vaig poder menjar aquest tradicional pastís de carn a la cervesa anglesa a un senzill restaurant de Camden, relativament recomanable:

Bucks Head
202 Camden High Street
London NW1 8QR
Encara que només sigui per mirar, les botigues de menjar i els restaurants de Harrods, amb el Caviar House Seafood Bar entre ells, a la planta baixa.

Y les delicioses i estranyes combinacions britàniques d’entrepans, aquesta vegada vaig menjar al Borough Market un excel·lent Turkey Breast with Stuffing and Cranberry Sauce i un encara millor Scotch Beef with Creamy Horseradish Sauce.

A banda del menjar, vaig disfrutar del running matinal pels voltants del campus de la Middlesex University, pel Hyde Park i especialment pel Regent’s Park, tot travessant el Queen Mary’s Rose garden

De la pintura conservo perfectament en el record el Joseph’s Coat de Verner, la Lace Maker de Netscher i la Mrs Helen Wills de Rivera que no coneixia, el tríptic de Cione, la batalla d’Uccello, la Magdalen de Weyden, Venus i Mart de Botticelli, el Dogo de Bellini, el tríptic de Memling, la Madona de Manchester de Miquel Àngel, el Swing de Fragonard, el Laughing Cavalier de Hals, el Noli ma Tangere de Tiziano, que conec gràcies a Gombrich, els ambaixadors de Holbein, el cartró de Leonardo, els murals de Rotko, la vista de Delft de Fabritius, els jutges de Roualt, la Fig-Leaf de Picabia, el gran vidre de Duchamp...

Finalment el Soane de Lawrence i la sèrie del Llibertí de Hogarth, en l’increïble entorn de la casa museu de Sir John Soane.

Anar amb nens ens va obligar a renunciar al teatre, així que, encara que no és necessari, tenim una bona excusa per tornar.

Sunday, May 22, 2011

Aplec de Sant Roc 2011


Vaig recuperant el temps, així que amb una mica de retard i només per gaudir de la foto, deixo constància de la visita enguany a l’Aplec de Sant Roc de la Belén i del Jose Antonio.

Tot i les pluges del dissabte, el diumenge, el tercer de maig, va ser un dia esplèndid.

El menú va ser el tradicional: paella, pollastre i brunyols, que varem fer el dia abans amb la recepta que ja coneixeu.

Monday, May 16, 2011

Sonsos


Us proposo un àpat tan conegut, econòmic, com saludable: sonsos amb pa amb tomàquet.

Ho vaig cuinar dissabte al vespre per el meu amic Fer. Es preveia un matí molt mogut, amb l’estressant activitat que acostuma a fer els cap de setmana, consistent en cerveseta, solet i diari.

Però aquest dissabte a les 9.00h ja ens preparàvem per fer una passejada a cavall de 2 hores, dutxar-se i cap a Sabadell, a visitar la Fira del Cavall.

A Sabadell, amb 27º graus a l’ombra i veien un concurs d’Alta Escola vàrem tragar una quantitat considerable de pols. Per tal de compensar-ho una mica, de tornada, vàrem parar al Caprabo d’Arenys on hi venen un bon peix, per tal de fer quelcom per recuperar-nos, ja que a l’ endemà tornàvem a tenir un dia mogudet.

Bé, els sonsos els vaig deixar en paper d’eixugar una estona, i els vaig enfarinat amb una proporció igual de pa ratllat i farina. Amb l’ oli ven calent, a grapadets petits, vaig anar-los fregint. Van quedar fantàstics.

També vaig provar de fer rogers, tot recordant els que vàrem menjar el dia de Sant Jordi a Casa Leopoldo, a mi no em van quedar també, pot ser perquè sobrava l’ espina.

”Aquest post me’l ha fet arribar la Meritxell pel blog. Tinc molta curiositat per provar la barreja de farina i pa ratllat. Gràcies.”

Wednesday, April 27, 2011

Setmana Santa al Perigord


Enguany, per excés de feina, tinc el blog una mica abandonat, no obstant, i més a títol individual, perdoneu l’egoisme, vull deixar constància de la nostra estància a casa dels Bayet al Perigord, al terme municipal de St. Martial de Nabirat, al costat de Leyssalles, aquesta tardana Setmana Santa.

Varem gaudir de la bellesa del paisatge, de la tranquil•litat, de les petites carreteres que travessen la Dordogne, del foie, del confit, de les nous, dels vins, del riu, dels castells, dels jardins...

A les fires de Sarlat, Saint Cyprien o Les Eyzies podeu trobar a la família Delbos, de la granja Bardenat, un dels molts productors tradicionals de derivats de l’ànec, una bona excusa per acostar-se en aquest recó de paradís:

Famille Delbos
Bardenat
Marquay
24620 Les Eyzies
05 53 29 65 65
fermedebardenat@yahoo.fr

Raviolis de roquefort i tomàquet


Torno, després d’un llarg parèntesi, a omplir de contingut aquest blog. Han estat motius laborals, en part, però també que un cop perduda la rutina, costa més tornar a la feina.

Bé, el millor és començar, sense pensar-ho més i ho faig pel darrer sopar. Ho varem fer a la cuina de Barcelona, doncs amb l’Emilia hi havia poc compromís i prou confiança. De primer uns raviolis amb roquefort i tomàquets assecats.

Per la massa vaig fer servir dos ous, un raig d’oli, sal i la farina de força necessària per que quedi una massa prou consistent. S’ha d’amassar uns quinze minuts i deixar reposar entre mitja hora i un hora. Pel farciment una nou de formatge i una mica de tomàquet prèviament escaldat. S’estiren dues làmines ben fines i a sobre d’una d’elles es col·loca el farciment, es cobreix amb l’altre, es tallen els raviolis i es pressionen per que s’enganxin, si queda aire a dintre es punxen per fer-lo fora. Es fan bullir a foc suau fins que estiguin cuits, cinc o deu minuts, en funció de la mida i el gruix de la pasta. Tres peces grans per persona són suficients.

Ha estat la segona vegada que faig raviolis, aquesta els vaig enganxar amb la forquilla, com si fossin crestes, l’altre, que van quedar millor, vaig mullar els costats amb aigua i vaig pressionar amb els dits.

Ho he d’anar perfeccionat... Ja us explicaré els resultats.

Per la salsa vaig fer una mena de crema de formatge, però una mica de mantega i una olivada hagués estat millor.

I de segon uns daus de tonyina a la planxa amb porro confitat.