Només fa dos mesos la meva agenda esportiva, i el meu entreno, estava adreçat a repetir per tercera vegada la marató de Barcelona, a la primavera, però per enveja de la fonedissa Anna, que feia la de Berlin, vaig cercar alguna cursa més propera, i vaig trobar aquesta, la Marató dels Alps Marítims.
Només en pensar en la sortida a la Promenade des Anglais i l’arribada a la Croisette de Cannes, passant pel cap d’Antibes, ja no hi vaig poder fer marxa enrere.
A darrera hora, per un excés de feina, vaig haver d’ajustar el programa i, per problemes d’agenda, vaig haver de fer la bogeria de pujar en cotxe el dissabte i baixar el diumenge to sol.
Tot això per gaudir de mig dia a Niça, on havia estat amb la Judith menjant ostres fa més de vint anys, per fruir dels primers 30 kilòmetres i finalment arribar, en mig d’una multitud que aplaudeix, corrent per sobre d’una catifa vermella, a la Croissete, davant del Carlton, amb les càmeres de fotos disparant i una hostessa que et col·loca una medalla al coll.
Tinc que reconèixer que tot això compensa el immens patiment que has de suportar entre el kilòmetre 30 i el 39, quan jures que mai tornaràs a enredar-te, però acabes, i ja estàs pensant en la propera.
Només dues notes per als organitzadors, perquè no doneu ampolles en comptes de gots? Com es pot córrer i veure amb un got? I segón, és de sàdics programar paral·lelament una marató de relleus.
Pel que fa al temps, just per sota de les 4:30, de fet, fins el 32, no vàrem avançar-me els pace makers de les 4:15. Tenint present que jo soc un maratonià de pa sucat amb oli, que deia una amic mexicà, estic prou content.
