Arròs Jaumandreu (a la Mexicana)

Escric aquest post just a la sobretula, a la cuina, escoltant la sonata en si menor de Franz Liszt, per l'Alícia de Larrocha, avui que és just el 200 aniversari del naixement d'aquest geni hongarès.

Si hi ha algun sabor que m'ha quedat perennement gravat al gust des de la infància, és el de l'arrós a la Mexicana que feia la Maria Rosa.

Malauradament la Maria Rosa va morir massa aviat i no vaig poder aprendre el secret de la seva recepta. Així que amb l'ajuda de la Susú, ja fa anys, vaig recuperar el que podria haver estat.

Sofregim ceba a una cassola tallada ben gruixuda, un cop mig daurada la retirem per altres aplicacions, afegim l'arrós i a foc suau l'anem torrant fins que quedi del color del Martini negre (això ho deia la Maria Rosa), llavors afegim una o dues cullerades per persona de tomàquet fregit i poc després dues mesures escasses d'aigua bullint per cada mesura d'arròs, ho deixem coure a foc suau fins que hagi absorbit l'aigua i abans de servir-lo deixem que reposi una mica

Avui l'he menjat amb pollastre amb Mole Poblano, que és a la cuina, el que les catedrals barroques ho son a l'arquitectura, segons l'afortunada semblança del desaparegut Xavier Domingo.

Se que hi han altres versions d'un arròs a la Mexicana, àdhuc no crec que sigui correcte nomenar-ne cap amb aquesta contundència, i que aquesta no apareix a cap recetari, així que, en homenatge a la seva creadora, he decidit nomenar-lo arròs Jaumandreu.