Pollastre a la Caçadora amb en Manuel i la Lluïsa,

En aquest petit poble Empordanès hi ha certes tradicions immutables; una d’elles els de passejar fins a Camallera, un recorregut que déu fer uns dos quilometres i mig. És el mateix camí que et porta a un dels dos supermercats que ens abasteixen i el que segueixo sovint en els meus entrenaments, i per això es fàcil creuar-te amb certes persones uns quans cops per setmana. Això és el que em passa amb en Manuel i la Lluïsa, ell davant a les pujades i tots dos junts al pla.

Aquest darrer any la salut no va estar al costat d’en Manuel, i per això, trobar-los ara caminant és tota una alegria.

Un senzill adéu o una curta conversa no son suficients amb aquest home, del que la Isabel-Clara deia que hauria d’haver tingut sempre un secretari per registrar les seves saboroses, llargues, inacabables tertúlies.

Avui hem compartit un sopar llargament desitjat i unes quantes vegades compromès amb un no gaire precís: hauríem de sopar algun dia.

El plat principal ha estat un pollastre a la caçadora, d’acord a la recepta que us explicava a un dels primers posts d’aquest blog, sense la picada, però amb els seus pinyons. De postres, un assortit de formatges amb codonyat i melmelada.

La sobretaula ha esta llarga i intensa, tot apurant petits glops de Cardhu. En Manuel vibrant, i la Lluïsa discretament present. Hem parlat de l’educació, no debades tos dos han esta per sobre de tot mestres, de l’escola, de la vida, del menjar i dels restaurants. Hem aixecat la taula quasi per obligació, doncs aquest gaudi el voldries allargar indefinidament.