Bunyols 1

Parlava fa uns dies d'una festa popular a Gaüses amb bunyols de postre. Des de llavors volia escriure un post amb la recepte original, però encara no la he aconseguit, així que hauré de fer un segon capítol, que hauré d'il·lustrar amb una bona imatge de bunyols, mentre, en aquest primer post, us deixo el seu rastre al rostre del petit Hèctor.

Seguint el mestre Coromines descobreixo que bony, protuberància en el cos o en un objecte, cim de forma arrodonida, als Pirineus, és un mot d'origen incert, certament preromà, del que deriva el diminutiu bunyol:

”...com a dolç són especialment famosos els bunyols mallorquins; els bunyols de l'Empordà, per Setmana Santa, són una de les pastes més delicades que ha elaborat la pastisseria d'Europa. [...] Clarament secundària, la variant de líquida repercutida, brunyol, déu tenir, però, certa antiguitat, car ha conegut una extensió considerable: avui està fortament arrelada a tot l'Empordà.”

El Labèrnia els defineix, molt precisament, com a pasta batuda i fregida, una pasta de farina, ous i mel.

Aquesta senzilla pasta es va utilitzar per cobrir una altre aliment, arrebossar-lo, i fregir-lo:

”La pâte à frire qui enrobe les substances alimentaires diffère suivant la nature des objects.”

Segons el Larousse del 38, això són els beignets, tot i que hi ha que no requereixen de farcit, com els Beignets Soufflés o Pets de Nonne (”Certaines personnes, trouvant cette expression trop triviale, disent soupris de nonne”).

Cal dir que nosaltres no els fregim, ans que el fem al forn i que no ens molesta dir-ne pets de monja.

El concepte de fregir una pasta de farina és molt antic, de fet no ha canviat gaire des de la recepte que ens oferix el Sentsovi, de començaments del segle XIV, en aquest cas en la versió del manuscrit de Barcelona:

”Qui parla con se ffan bunyols de fformatge e d'ous.

Si vols ffer bunyols que sien bons, qui·s ffan de fformatges e d'ous, se ffan així: ages pasta ben levada e hous e fformatge rellat, e sia ben espès; e ffe'n redolins axí com un hou. E ages una casola, e mit-hi del grex qui·s ffa del porc dols, e gite'ls en la casola. E quant seran ben cuyts, posso'ls en un tellador ab sucre desús e dejús.

E si per ventura no podíeu aver del grex del porch, ffets-ho de bon holi. E si axí mateix no y volíeu metre sucre, quar així·s deu ffer, matets-hi de bona mel.”

El que més sorprèn d'aquesta recepta, no és pas la seva vigència, que la té, només ens sobta una mica el formatge ratllat en aquesta combinació dolça, ans que utilitza el sucre, aparentment, amb força normalitat, el que es contradiu amb el fet que aquest edulcorant era, en aquella època, quelcom molt poc habitual, que només va esdevenir popular amb la implantació de la canya de sucre al nou mon.

Bunyols o brunyols i Empordà són dues paraules que associem amb facilitat. Per això hagués volgut començar aquest post amb una cita de l'escriptor empordanès Josep Pla, que en el seu llibre El que Hem Menjat, té un capítol per aquest dolç. Però un altre volta la seva lectura és totalment decebedora. Segur que en Pla va menjar bunyols, i pot ser molts, segur que és un gran escriptor, però de cuina non sabia gents.