HUSA Hotel San Bernat

Deixo constància, d’el comentari d’una seguidora habitual d’aquest blog, la Txell:

[...] Es diu Hotel Sant Bernat i pertany a la cadena Husa. Esta situat dins el parc natural del Montseny. Em va sorprendre gratament trobar un lloc tan confortable i tant “apartat de la civilització”. Mentre anava conduint pensava com pot arribar aquí el transport dels subministraments i recordava que el mes passat, navegant per la costa del maresme, el Montseny feia impressió de veure’l tant blanc de la neu que s’hi havia anat acumulant durant varies setmanes. No m’explico com s’ho deuen fer, no sols l’hotel Bernat, sinó altres llocs de restauració que estaven curosament senyalitzats, però no es veien, al llarg de tota l’estreta i molt ben pavimentada carretera que durant els seus 20 quilòmetres, pujava amb corbes molt còmodes i constantment sorprenia amb una diversitat de planes, d’ arbres, de racons, de grans vistes, ponts i el que l’imaginació vulgui. Semblava que t’ havies perdut... en un lloc de conte. Un cop descrit l’ entorn, el menjar molt original, molt bo i molt ben servit. [...]

Per la meva part, en parlar de la cadena HUSA, no puc evitar recordar el rodolí d’en Joan de Segarra. Havent sopat amb en Just Cabot, el traductor, el lletraferit que va posar un pis als seus llibres, redactor de la Publicitat i que va ser director del semanari Mirador, en Segarra, sospito que amb la col·laboració d’en Cabot, va concloure:

Hem sopat amb molta gent
i a vegades amb gentussa
però mai tan malament
com als hotels de la HUSA

Berlín Ka De We

Feia vint anys que no havia estat a Berlín, pot ser perquè la caiguda del mur, si bé que una bona notícia, creia que havia desfet l’encanteri de la ciutat dividida.

Sense haver-ho conegut es difícil d’entendre la impressió que causava a finals dels vuitanta la Kurfürstendamm, en comparació amb el nostre Passeig de Gràcia, llavors gris i sense gaire vida, quatre restaurants, quatre botigues i un munt d’oficines bancàries. La Ku'damm estava farcida de vida, de glamour, de luxe.

Travessar el Check point Charlie per arribar al Berlín Oriental feia respecte i travessar el Check point Bravo per endinsar-se en l’Alemanya comunista feia, àdhuc, certa por.

Però era no vull recordar vells temps, vull deixar constància d’una experiència gastronòmicament impactant: pujar a la sisena planta dels magatzems Kaufhaus des Westens, els famosos Ka De We, molt a prop de la Ku'damm.

No només tenen una immensa gamma dels més variats productes dels més variats països, ans que ho complementen amb desenes de petis restaurants temàtics, l’un de pasta fresca, l’altre de marisc, el de més enllà de cuina tailandesa, l’altre japonès o perquè no una amplia selecció de salsitxes alemanyes o bé el Kartoffel-Acker, amb les més variades combinacions al voltant de la patata, que és el que surt a la foto.

Michelle i Carlos

No hi ha res més agradable que un bon sopar amb bons amics i bona conversa.

El bon sopar vaig tractar d’organitzar-ho jo, si bé les preses no són el millor per la cuina, i crec que vaig batre el meu propi record d’improvisació i de rapidesa, una de les meves especialitats.

De primer una amanida verda, només verda, lleugerament amarga, amb una mica de formatge i una vinagreta amb mel. De segon un pastís de carn amb arròs i salsa de roquefort o de dàtils, a escollir. El pastís el tenia fet de la nit anterior, però no porta més de 10 minuts de feina, i un hora de cocció, clar.

La salsa de dàtils havia d’haver estat de prunes però no en tenia. La veritat és que no lligava massa amb el pastís.

De postres, pa de pessic de iogurt amb crema de llet i rom, whisky o conyac, segons el gust de cadascú, servit en una cullera tailandesa al costat.

Tot fet en vint minuts, inclòs el pa de pessic que es va coure al forn mentre sopàvem.

Els amics van ser la Michelle, sempre guapa i agradablement francesa i en Carlos, sempre original.

Pel que fa a la conversa, ens va permetre descobrir a Carlos Nine, Carlos Alonso, i a Guillermo Roux, entre d’altres. Vàrem acabar la nit enganxats al youtube seguint les mans d’aquests genis. Us ho recomano, per mi va estar un autèntic descobriment, i un gran plaer. Per obrir la boca podeu comença amb La Sirena.

La llata i La Rosa de Alejandría

Sembla ser que al si de la xarxa ningú ha trobat el misteri de la llata. Ha estat el bon amic Raül qui m’ha facilitat la pista. Aquí teniu el fragment de la Rosa d’Alexandria on en Biscuter lloa les meravelles d’aquesta peça de carn, en parlar de la vedella amb bolets:

[...] Yo siempre le pido a la señora Amparo, mi carnicera, que me guarde la llata, no hay nada como la llata para hacer la ternera guisada con bolets, porque la melosidad de la llata, esa melosidad que suelta el tendrum ese que lleva en el centro, pues esa melosidad combina de puta madre, bueno, a las mil maravillas, con la melosidad que suelta el bolet, esa agüilla espesa que suelta el bolet. ¿Me explico?

M’he pres la llicència de substituir l’Amparo per una imatge de la meva carnissera, l’Anna, que també de tant en tant em guarda una peça de llata, tot i que no en soc tan aficionat com en Biscuter.

Federico García-Durán

Us deixo un altre imatge de l’amic Fede del post anterior, i les paraules de Lars Physant:

“Lo último que hizo Federico García-Durán en la vida fue poner unas botellas de vino tinto en el maletero de un coche. Después cayó víctima de un derrame cerebral. Tres íntimos amigos suyos artistas (Dominica Sánchez, Augustí Roqué y yo) hemos creado cada uno, en su homenaje, un tríptico sobre estas mismas botellas, que nunca van a ser abiertas…”

Pa de pessic o pastis de iogurt

Vaig començar a fer el conegut pa de pessic o pastis de iogurt amb una certa assiduïtat fa molt anys gràcies a la recepta que em va proporcionar el desaparegut Fede, Feede pel amics. El personatge que apareix a la foto sobre el Xip-xap, que és com crec recordar es deia la barca.

(Ha passat molt de temps d’ençà aquesta foto, com podeu comprovar La Vanguardia llavors era "Espanyola").

En Fede es va dedicar a fer totes les variacions possibles, dels vuit elements que segons ell té la recepta: iogurt, ou, farina, sucre, bicarbonat, ametlles, pell de llimona i oli, tot i que finalment es va quedar amb la combinació un iogurt, una mida de iogurt de sucre, tres de farina, i mitja d’oli, tres ous, un sobre de Royal, una mica de pell de llimona ratllada i un grapar d’ametlles torrades triturades amb la pell inclosa.

He recordat aquesta preparació gràcies al meu cosí, Javier, que n’és un gran aficionat, tot i que ell i afegeix mitja mida més de sucre i no hi posa ametlles. Amb el dubte de la composició més correcte he fet una mirada a aquest immens receptari que és Internet, i com és habitual quan fas aquestes cerques, surts amb més dubtes que al principi.

Llavors he trobat la recepta d’en Ramon, que segons el meu fill és el millor cuiner del mon, que només afegeix una mica més de sucre i un xic de mantega, i proposa canviar una mida de farina per una d’ametlla molta, o de nous, o de panses, o de cacau en pols.

Finalment aquesta nit m’he decantat per la proposta d’en Fedee, potser ha estat una mena d’homenatge per aquest bon amic que ens va deixar massa aviat. Només he afegit una mica de sucre per sobre per decorar-ho i he fet servir un motlle de plum cake, folrat amb paper de forn.

Per acabar, que millor homenatge que un fragment d’un poema d’en Fede:

"Por el camino mustio del olvido llevas delicada mi recuerdo,
mas yo no aceptaré muy lejos tu sonrisa
si no la transforma nuestro viento en nuestra."

Tandoori

Fa uns mesos menjava amb una bona amiga a un restaurant indi de Gràcia i em va preguntar quina era la recepta del pollastre Tandoori, li ho vaig explicar sense gaire precisió, doncs no he vist mai un forn Tandoori, que n’és el responsable final d’aquesta preparació.

Vaig comprometre’m a ampliar la informació però el temps va anar passant i ho vaig oblidar. Ara fa uns dies, la Mireia va portar-me una barreja d’espècies per fer el típic marinat amb iogurt de les preparacions tandoor, i vaig aprofitar l’excusa per intentar fer-ho a casa i per escriure aquest post.

El forn tradicional Tandoori és en essència una peça de fang en forma de campana al interior de la qual i per la boca superior es col·loca el combustible, carbó vegeta o més habitualment bonyiga de vaca, que ocupa tota la part inferior.

Normalment només hi ha aquesta obertura superior, tot i que de vagades hi trobem algun sistema per retirar les cendres per baix.

Aquesta configuració proporciona una elevada temperatura que pot arribar als 450 graus i exigeix que les peces a cuinar siguin introduïdes per dalt, amb un “broxeta”, i tinguin una mida no gaire gran, o bé quedarien crues per dintre o cremades per fora.

Les parets exteriors del forn s’utilitzen també per coure el naan, aquestes “tortilles” que resulten imprescindibles per gaudir de la cuina india.

El pollastre o el xai per fer al forn es marina amb iogurt, llima i espècies, a la India per motius religiosos hom no acostuma a trobar ni porc ni vedella. Aquestes especies proporciones el color vermell característic, però l’element fonamental és l’exterior cruixent i l’interior tendre que proporcionen les altes temperatures del forn a les peces de carn.

Les especies tradicionals no se quines són i no sabria dir quina dona el característic sabor d’aquest plat. La barreja que us comentava porta:

• Coriandre: coriandre, coriander.
• Sal: sel, salt.
• Fenigrec (banya de cabra): fenugrec, fenugreek.
• Comí: cumin, cumin.
• Canyella: cannelle, cinnamon.
• Pebrot picant: piments, chillies.
• Pebre negra: poivre gris, black pepper.
• Gingebre: gingembre, ginger.
• Ceba: oignon, onion.
• All: ail, garlic.
• Mostassa: moutarde, mustard.
• Llorer: feuilles de laurier, bay leaves.
• Nou moscada: muscade, nutmeg.
• Claus d’olor: clous de girofle, cloves.
• Macís: macis, mace.
• Cardamom: kardamom, cardamom.

Ho tradueixo en francès i anglès per si algú s’anima a fer-ho i ha de lluitar per trobar tots els ingredients. No penseu que és cap bajanada, ans que, per exemple en el cas del curry, és una experiència del tot recomanable.

Per fer el pollastre Tandoori a casa he barrejat directament els trossets de pollastre amb les especies, cosa que el fabricant prohibeix explícitament, i ho he cuit amb una graella de ferro, molt calenta i coberta amb una paella també escalfada. Per acompanyar, una salsa de iogurt amb oli, sal i fulles de menta fresca picada i arròs basmati. Ha quedat força bé.