No ha estat, és cert, quelcom totalment atzarós, ella diu que jo l’havia interessat, i jo vaig contestar a la seva demanda veritablement encuriosit, així que potser hi havia una certa inevitabilitat en la nostre trobada.
Ella és jove, alta, guapa, intel·ligent, amb un cert grau de timidesa encara per superar, amant dels silencis, de les postes de sol, de la solitud, dels detalls, del calor, de les persones especials. La seva presència és subtil, però a la vegada forta, com el seu perfum. Parla un anglès amb accent, dolç i precís, impecable, amb un riquíssim vocabulari.
Només té un inconvenient, no menja carn. Però sembla gaudir en els àpats, amb una lentitud a la que t’has d’acostumar, sempre amb la sensació que hi ha quelcom amagat en aquell rostre encara més jove del que en realitat és.
Hem passejat pel port i hem vist la posta de sol al terrat del Museu d’Història i hem sopat uns senzills calamars, que jo anomeno a la Provençal, acompanyats d’arròs blanc.
Només cal fregir uns alls, retirar-los, saltejar el calamars, retirar-los, sofregir ceba, afegir tomàquet, a grans trossos, pelat i sense llavors, un raig de vi ranci, un grapat d’olives negres, de les d’Aragó, i tornar a posar els alls i els calamars, deixar que faci xup-xup uns instants i ja està.
Després de sopar m’he submergit tendrament en el mon solitari i especial de les seves fotografies, escoltant velles cançons franceses, i el temps s’ha quedat en suspens.
