Tot i que algú, o més ben dit alguna, considera que m’agrada portar la contraria, allò que diuen al meu país, “dime quien gobierna que me opongo”, no puc evitar qüestionar certes afirmacions que no trobo fonamentades, malgrat que les faci algun gastrònom prestigiós.
Això recordava ahir en menjar una excel•lent Vichysoise que va fer la Mireia.
El fet és que en Néstor Luján, a Pickwick, parla d’una clàssica recepta francesa que un chef de Nova York va transformar en una crema freda. Però hi ha d’haver alguna mena d’error, doncs a la tradició francesa no trobem cap crema en que l’espessant sigui la patata. Si que hi ha una crema porros que s’espessa amb bechamel, però no existeix la crema de porros i patata de la que parla en Luján.
No obstant, els inconvenients de tenir la casa potes en l’aire m’han impedir confirmar a la biblioteca això que us explico de memòria.
El que si que puc fer, també de memòria, és intentar transcriure la recepta de la Mireia.
Sofregim en mantega, a foc molt suau, la meitat de quantitat de patata, tallada a daus petits, que de porro, que haurem netejat retallant les arrels i la part més verda. Quan la patata comença a agafar un punt lleugerament daurat i sense que es passi el porro, afegim un brou clar de pollastre, deixem bullir a foc suau uns quinze minuts i ho triturem, afegim crema de llet, rectifiquem de sal i deixem refredar.No és gens difícil.
No puc documentar més aquest post doncs tinc la biblioteca segellada.
1 comment:
Estic casi obligada ha deixar constància del que vaig veure divendres vespre 19 de setembre al Palauet Albeniz on vaig estar-hi en motiu de la recepció que feia l’ Alcalde de Barcelona.
Ja sé que hauria d’ explicar fil per randa tota la crònica social, descriure l’ emplaçament i l’ àpat ofert però se’m fa molt difícil degut a la seva complexitat i d’ altre banda segur que en trobeu cròniques molt millors que les meves. Els que sí us puc transmetre es la meva impressió.
Respecte l’ emplaçament cada any descobreixo coses noves, aquest any em vaig adonar de les escultures femenines que emplaçaven les entrades de les terrasses, del so d’ eco que podies transmetre si et situes en el centra de la bóveda de l’ entrada del cotxes (crec que l’ arquitecte ho deuria fer per poder cridar al servei ) i de fotografies de la família real en les vitrines d’ una de les sales, se suposa que aquesta es la residència de la Família Real quan s’estan a Barcelona. Respecte a la crònica social es curiós com cada any la gent varia. Enguany anaven, per al meu gust, prou ben posats.
El menjar i el veure, cada any trobo que son excessius. No puc oblidar una imatge de fa molts anys que em va impactar molt; resulta que sota el mandat del Alcalde Maragall, es va inaugurar la Rambla del Rabal, l’ any 1999. El famós carrer Geroni va desaparèixer començant l’ època del moving immobiliari; a les dues bandes de la nova Rambla. Aquesta nova rambla va ser escenificada en forma de exuberant pastis que ocupava tot el saló principal del Palauet Albeniz.
Aquell va ser el postra d’ aquell any, l’ últim on encara quedaves bé anant de llarg i on el menjar i la gent que hi assistia et permetien gaudir del just menjar i del delicat entorn.
Les coses canvien i no sempre per bé.
MERITXELL VILASECA I GARRIGA + F.G.
Post a Comment