Espàrrecs, Asperge, Spargel, Asparagus

Parlava l’altre dia de Berlín i vaig oblidar de deixar constància del que en aquest mesos de maig i juny és més important de la seva gastronomia, l’espàrrec.

L’espàrrec és una planta de la família de les liliàcies, coneguda i consumida ja pels egipcis i apreciada per grecs i romans. La versió blanca, el que s’aconsegueix cobrint-los i tallant-los sota terra, es va popularitzà a Europa al segle XVIII. L’espàrrec verd creix a sobre la terra i es pot recol·lectar mecànicament.

La temporada de l’espàrrec és curta, només dura un mes i mig, i durant aquesta podem trobar a infinitat de restaurant de Berlín desenes de propostes, fredes i calentes, àdhuc dolces. Schlunkendorf o Kähnsdorf a la zona de Beelitz al sud de Postdam, són pobles estretament vinculats als espàrrecs que, potser com a símbol de l’arribada de la primavera, són motiu d’autèntica veneració, després d’un hivern farcit de porc i de col agra, Sauerkraut.

Però no es tracta d’uns espàrrecs corrents, no, son quelcom excepcional, d’una textura i sabor especial, recollits només sortir de terra per conservar la seva dolçor. Una feina dura de la que s’encarreguen habitualment els immigrants de la veïna Polònia.

A banda de contemplar els Vermeers de la Gemäldegalerie, “Junge Dame mit Perlenhalsband” i “Das Glas Wein”, una de les millors coses que es poden fer a Berlín a la primavera és, doncs, menjar espàrrecs. Bé, també podeu visitar Bao Bao, l’os panda, força trist després de la mort de Yan Yan.

Els francesos són també amants dels espàrrecs i Charles Monselet (1825-1888), poeta i gourmet, fundador al 1858 del setmanari “Le Gourmet” i amic de Chateaubriand, els hi va dedicar aquest poema:

Oui, faisons-lui fête.Légume prudent,
C’est la note honnête
D’un festin ardent.
J’aime que sa tête
Croque sous la dent,
Pas trop, cependant!
Énorme, elle est bête;
Fluette il lui faut
Plier ce défaut
Au rôle d’adjointe,
Et souffrir, mêle
Au vent de sa pointe
L’or de l’œuf brouillé.