El bon sopar vaig tractar d’organitzar-ho jo, si bé les preses no són el millor per la cuina, i crec que vaig batre el meu propi record d’improvisació i de rapidesa, una de les meves especialitats.
De primer una amanida verda, només verda, lleugerament amarga, amb una mica de formatge i una vinagreta amb mel. De segon un pastís de carn amb arròs i salsa de roquefort o de dàtils, a escollir. El pastís el tenia fet de la nit anterior, però no porta més de 10 minuts de feina, i un hora de cocció, clar.La salsa de dàtils havia d’haver estat de prunes però no en tenia. La veritat és que no lligava massa amb el pastís.
De postres, pa de pessic de iogurt amb crema de llet i rom, whisky o conyac, segons el gust de cadascú, servit en una cullera tailandesa al costat.
Tot fet en vint minuts, inclòs el pa de pessic que es va coure al forn mentre sopàvem.
Els amics van ser la Michelle, sempre guapa i agradablement francesa i en Carlos, sempre original.
Pel que fa a la conversa, ens va permetre descobrir a Carlos Nine, Carlos Alonso, i a Guillermo Roux, entre d’altres. Vàrem acabar la nit enganxats al youtube seguint les mans d’aquests genis. Us ho recomano, per mi va estar un autèntic descobriment, i un gran plaer. Per obrir la boca podeu comença amb La Sirena.
5 comments:
Parlant de parís de carn, el que fa la meva mara es molt bo i per fi avui m’ he decidit a demanar-li la recepta que poder-lo fer jo quan ella em falti, m’ aprofito del teu blog com a suport i potser t´ interessa conèixer-la , tot i que ja conto que igual que en Fer es molt i molt ja la sàpigues,
- Un paquet de pasta de mil fulls (ho solen vendre en els supermercats en la part de congelats, “Hojaldre”)
- En un motlle rodo i baixet d’ aquells que es separa el perímetre, folrar superfície i laterals . Ens ha de quedar pasta per tapar el motllo.
- Bullir patates,tallar-les lo llarg i col•locar-les com a base del motlle.
- Cobrir el motlle de carn picada de vedella crua (el nostre motlle agafa 150grs)
- Sobre la carn i ja a l’ alçada del motllo posar-hi una capa de formatge ratllat ( a casa hi posen elemental i el motiu es perquè quedi més melós -diu la mare)
- Col•locar amb traça la resta de pasta de manera que quedi tapat.
- Pintar amb “llema” d’ ou la superfície, ja que servirà per “dorar”.
- Al centra del pastis fem un forat , d’ uns 4 cm de diàmetre fins a la capa de patata i col•loquem un cartronet (això farà de xemeneia en la cocció)
- Al forn nostre es cou en 25 minuts a 200 graus.
Per últim (estic al despatx en realitat per fer uns resums d’un llibre d’ en Fer, i ara m´ hi poso),
Ja feia dies que volia consultar-te sobre les pomes al forn, resulta que a casa cada setmana en fan i a mi em fa molta mandra menjar-ne, la mara diu que son com una carícia per l’ estómac, aquest matí menta pentinava la mare li he preguntat d’ on venia la tradició i m´ ha dit que la seva mara ja les feia i que una tal doctora Guardiola deia que eren el vellut de l’ estómac. Quan estàs ha un hospital t’ en porten de postres, ara no tenen res a veure amb les que la mara prepara els dissabtes;
- Pomes Golden grosses de bona qualitat tantes com us en hi càpiguen a la vostra cassola de forn.
- Es renten i s´ els fa un forat per aconseguir efecte xemeneia.
- En aquest forat s´ hi pot posar infinitat de condiments. A casa la mara posa mel i canyella, ó llet condensada lleugera + canyella, m´ ha dit que hi gent que hi posa conyac!
- Al forn 25 minuts 200 graus, però dependrà de la qualitat de la poma i del gust del cuiner.
- Un cop fredes si no les consumiu, es guarden a la nevera, amb el suquet que desprèn de la cocció i cada vespre es recomana 1 amb un cop de microones.
Dons el que voldria saber, ja que em consta que provens de família de metges quins son els efectes beneficiosos de aquesta fruita quan es cuita.
No em corre cap pressa. Imagino que deveu tenir molt temes sobre els que escriure.
El pastís de la teva mare és de nota.
El que jo vaig fer és molt senzill: quasi una lliure de carn picada de vedella amb una mica de porc, dos ous, una llesca de pa de motlle, un grapat de tàperes (com no en tenia prou també hi vaig posar olives), una ceba gran crua tallada petita, sal pebre i en un motlle de plum cake de silicona al forn, a uns 180 graus, fins que estigui fet.
Respecte a les pomes, la veritat és que no soc gaire partidari de fiar-me gaire dels metges pel que fa al menjar. Segueixo a en Grande Covian, s’ha de menjar variat i amb la mesura adequada.
He fet, però, una petita consulta al llibre del Dr. Sala, “Coma Bien... con Permiso del Médico”, del qual tinc una primera edició del 57 i una segona del 70, a banda de conèixer el seu fill, digestòleg. Doncs bé, curiosament no sembla excessivament entusiasmat amb la fruita: “la fruta cruda no es fácil de digerir ni es bien tolerada por todas las personas [...] en los enfermos digestivos las compotas pueden tolerarse mejor...” diu a la primera edició.
Seguirem investigant i a més prometo provar de fer el pastis de la teva mare.
Gràcies per la teva aportació.
Ja sé que aquest es un espai per parlar de menjar, però també sé que ets coneixedor de l’òpera. Jo no es se res. L’obra que està fent ara al Liceu (DEATH IN VENICE) se per en Fer, que t’ agrada molt , dons bé, jo la vaig a veure aquest diumenge i l’ estic estudiant per anar preparada. Estudio tant el que hi ha escrit (d’ un llibre d’ òperes típic i de la web del liceu) com l’ obra en sí (segons diu que ho fa Marcel Gorgori en el llibre “Cinc cèntims d’ òpera”).
Resulta que a DEATH IN VENICE a pareix la paraula “Serenísima” i m´ han dit que ho miri a Internet, així ho he fet i crec entendre que es un adjectiu de la ciutat de Venècia , si us plau podries dir-me quelcom més precís?, en Fer que en sap molt, això no ho sap.
Gràcies i disculpa l’ intromissió en la teva pàgina culinària, el motiu es que després de llegir l’ article de TANNAHÄUSER i ensenyar-lo van exclamar-me “aquest paio en sap molt!”
La veritat és que no en se gaire d’òpera però m’agradaria saber-ne.
La Serenissima és l’adjectiu que s’atorgava habitualment a la República de Venècia, tot i que no en se el motiu.
Respecta a la Mort a Venècia, de la que vaig gaudir l’estrena, a mi em va encantar la dramatúrgia d’en Willy Decker, l’escenografia de Gussmann i la perfecta il•luminació de Hans Toelstede. No coneixia l’obra de Britten, però vaig trobar molt fidel la seva aproximació, tot i que de vagades es feien una mica llargues les escenes. La música em va semblar agradablement més complexa que el que recordo d’altres peces seves.
Post a Comment