Thursday, June 5, 2008

HUSA Hotel San Bernat


Deixo constància, d’el comentari d’una seguidora habitual d’aquest blog, la Txell:

[...] Es diu Hotel Sant Bernat i pertany a la cadena Husa. Esta situat dins el parc natural del Montseny. Em va sorprendre gratament trobar un lloc tan confortable i tant “apartat de la civilització”. Mentre anava conduint pensava com pot arribar aquí el transport dels subministraments i recordava que el mes passat, navegant per la costa del maresme, el Montseny feia impressió de veure’l tant blanc de la neu que s’hi havia anat acumulant durant varies setmanes. No m’explico com s’ho deuen fer, no sols l’hotel Bernat, sinó altres llocs de restauració que estaven curosament senyalitzats, però no es veien, al llarg de tota l’estreta i molt ben pavimentada carretera que durant els seus 20 quilòmetres, pujava amb corbes molt còmodes i constantment sorprenia amb una diversitat de planes, d’ arbres, de racons, de grans vistes, ponts i el que l’imaginació vulgui. Semblava que t’ havies perdut... en un lloc de conte. Un cop descrit l’ entorn, el menjar molt original, molt bo i molt ben servit. [...]
Per la meva part, en parlar de la cadena HUSA, no puc evitar recordar el rodolí d’en Joan de Segarra. Havent sopat amb en Just Cabot, el traductor, el lletraferit que va posar un pis als seus llibres, redactor de la Publicitat i que va ser director del semanari Mirador, en Segarra, sospito que amb la col·laboració d’en Cabot, va concloure:
Hem sopat amb molta gent
i a vegades amb gentussa
però mai tan malament
com als hotels de la HUSA

2 comments:

Anonymous said...

Sort que avui he començat esmorzant amb un bon pernil de gla tallat a mà com a de ser, 3 poemes de Lorca i una copa de vi Viña Albina 2001 (collita qualificada d’ excel•lent en Rioja i que us recomano tot i que en queden molt poquetes d’ aquestes ampolles, es un vi extraordinari, bé almenys jo li trobo )lluny del soroll de tràfec de l’ Eixample sols acompanyada del remor de les onades i cants de caderneres, estornells , merles i tórtores i també pit-roig que des de dos quarts de sis ja començaves a delitar-me amb el seu cant.
Per continuar amb bon peu sense que m’ afecti la vostra crítica ( bé és la d’ un altre ) m´ em vaig a la modista per arreglar-me un vestit per anar a l’ Opera al Castell de Santa Florentina.

Sentsovi said...

Be que ho has dit, la crítica no és meva, l’enveja si.
Espero sincerament que ho gaudeixis.
Per cert, Verdi era un romàntic, només cal resseguir els temes que va tractar, independentment de l’evolució tècnica que va seguir: Nabucco, Rigoletto, Il Trovatore, Attila, Aida... No obstant és cer que en començar a donar profunditat als seus personatges es va acostar al verisme. També cal tenir present la llarga carrera de Verdi 1813-1901. Si pensem que el verisme és a l’òpera el que el realisme és a la pintura, una de les obres mestres del realisme que es troba a Orsay, Des Glaneuses, les espigadores, de Millet, és de 1857, mentre que Aida és de 1871. És inevitable, doncs, una certa relació de Verdi amb el drama de la vida quotidiana i el missatge moral i social del verisme.