De plats freds i amanides no se’n troben gaires als receptaris antics, el que és ben palès amb l’empedrat.
No el trobem a cap de les edicions del Carmencita, ni al Sabores, ni a la Teca, ni a l’Apats, ni a la Cuynera Catalana, ni a la Cuyna Catalana...
La primera referència que he trobat, en una recerca ràpida per respondre a la Txell, ha estat al Diccionari Luján, que és de fa quatre dies, 1990:
"L’esqueixada té molt diverses i alegres fórmules. Es tracta d’un plat cru, on s’hi lliga l’oli i el vinagre, les olives i la ceba, i també l’omnipresent i temible tomàquet. A Catalunya tenen molta anomenada les mongetes seques. En aquests darrers temps, els restaurants n’ofereixen una recepta antiga i familiar, que consisteix a afegir a l’esqueixada seques fredes, les quals lliguen molt bé amb el bacallà salat i amb l’amaniment de l’oli i el vinagre, aquest darrer discretament dosificat."No em fio gaire de l’afirmació d’en Luján de que es tracta d’una recepta antiga i familiar, no obstant a la recepta en si no cal afegir-li res més pel meu gust.
Al Corpus de la Cuina Catalana s’hi afegeixen ous durs, i com a variacions proposa el pebrot verd o vermell i la ceba tendra, també proposa la substitució del bacallà per tonyina, però en aquest cas jo trobo que no es tracta d’un empedrat.
En Josep Garcia, a la Cuina del Bacallà a Catalunya, també s’apunta als ous durs i a la ceba tendra i en aquest cas en comptes de pebre negre i posa pebre blanc.
Bé, espero que aquest post hagi arribat a temps pel sopar de la Txell.
1 comment:
Perfecta, entre l’ ajuda de la mamà (que aquest matí m´ ha dit que el bacallà son 2 dies per de salar-lo en comptes de 2 hores com m va dir la peixatera) i que s´ ha ofert per cuinar-me les seques i arreglar-me el bacallà més el vostre consell , especialment de que ja no cal posar-hi tonyina si hi ha bacallà i d’ ometre també els ous, crec que puc triomfar amb el dinar de diumenge, tot serà que el meu conegut encerti el tipus i la temperatura del vi, al qual n´ he deixat encarregat del tema.
Estava amoïnada perquè també volia fer un pastís de carn i la coca de iogurt i resulta que els dos plats porten ous i la meva preocupació radicava en usar massa d’ ou.
El pastís de carn, ja us en vaig donar la recepta, tot i que estava incomplerta, però espero que el meu conegut us convidi la propera setmana a degustar-lo, ja que el preparo per deixar-li a la seva nevera.
La coca de iogurt, tal i com vàreu explicar, existeixen infinites maneres d’ elaborar-la, la meva prové del meu avi Jaume fill dels primers forners de Premià de Mar coneguts per ser els primers que venien pa calent, així que també la dono per bona.
Com a mostra de gratitud per la vostra atenció, ahir vespre vaig agafar 2 exemplars de la Guía de l’ Associació RELAIS & CHATEAUX 2008. He decidit que un sigui per vos si el voleu acceptar. Em va sorprendre gratament veure que hi sortia la Torre del Remei, ja que precisament ahir vaig recordar els millors postres que mai havia tastat i va ser en aquell indret de Das, tan senzill com fruit de mango a làmines i gelat de pistatxo.
Ah! Potser us interessa saber com he aconseguit aquesta Guía francesa del millors restaurant i hotels del mon, tot i que no sé si es millor la Guia Michelin, però si que es molt entretingut visitar plana a plana aquets paradisos d’ insomni només accessibles per una minoria, que no sempre sap apreciar.
Dons bé va ser al Castell de Santa Florentina i jo era allà per presenciar la funció Il Signor Bruchino, l’ ultima òpera bufa que va fer Rosinni; Ostres! em vaig trobar traslladada dos segles enrere gaudint com ho feien la gent d’ aquells temps on l’ opera era l’ única distracció de la població. En un petit escenari els actors curosament vestits i maquillats i ens van delitar en una magnifica representació , l’ atretzo senzill però acord amb aquells vestits que els artistes lluïen amb molta dignitat sota un marc incomparable, com es el pati d’ armes del Castell de Santa Florentina. Val a dir que el programa ( gratuït pel centenar d’ assistents) estava fet amb molt bon gust, molt originalitat i qualitat . La meva enhorabona a l’ organització i fins la propera i última funció d’ aquest X Festival, el proper 16 d’ agost , per un preu molt correcte de 35€ (o menys , 20% de descompte pels socis de la biblioteca de Canet de Mar o subscriptors de La Vanguardia) ja frisso impacienta per gaudir de “Passió per Puchinni” que inclou àries de 4 de les seves obres.
Post a Comment