Salsa d’anxoves

Arribo a casa amb la sensació, a l’hora agradable i desagradable de trobar-la en silenci. He estat visitant el meu fillol, en Marc, que m’ha informat del seus problemes amb les matemàtiques i dels seus avenços en l’esport, és un fenomen del futbol sala, l’únic que no és membre de cap club a la selecció catalana de la seva categoria.

Amb aquesta calor, especialment intensa avui, no tinc gaires ganes de menjar, però en remenar la nevera, no especialment farcida aquest dies, m’he decidit per una vella recepta.

Per començar he agafat el faristol per llegir, be rellegir, mentre sopo el Sal d’en Kurlansky, que és qui m’ha fet pensar en la salsa d’anxoves:

“Durante la larga historia de China, el hecho de rociar sal sobre las comidas era algo fuera de lo común. Normalmente esta se incorporaba durante la elaboración de la comida, a través de varios condimentos, tales como las salsas y pastas con una base de sal. La explicación habitual es que la sal era cara y de este modo podía utilizarse en menor cantidad. El pescado fermentado en sal era uno de los condimentos basados en la sal más populares en la antigua China, fórmula que vemos que se repite en todo el mundo antiguo desde el Mediterráneo hasta el Sureste Asiático,”

El menú serà un petit bocí d’amanida de tomàquet amb mozzarella, que em va sobra de l’altre dia, i llonzes de porc amb salsa d’anxoves i arròs blanc.

He d’esmerçar una mica més d’esforç del que he dedicat aquests dies a la cuina, a banda de la senzilla amanida que us explicava l’altre dia, abans d’ahir només vaig ser capaç de “cuinar” unes torrades amb foie d’oca i melmelada de violetes.

Aquesta combinació la vaig aprendre l’altre dia a una boda a l’incomparable marc de l’Hostal de la Gavina de S’Agaró. De fet, la foto que il·lustra aquest post és d’aquell dia, de la taula de formatges on hi havia una selecció de sals i garapinyades salades.

Lamentablement quan ja tenia l’arròs al foc i la crema de llet, 250 cc, i cinc filets d’anxova al vas de la trituradora, descobreixo que la Mireia s’ha emportat el minipimer.

L’alternativa ha esta fer servir la Thermomix, el que m’obliga a posar el rentaplats. A aquestes alçades no puc renunciar al menú previst.

Nata i anxoves triturades és couen, no gaire, a foc suau, jo no hi afegeixo res mes. L’arròs al gust de cadascú i el llom fregit a la paella. Tot sense sal per seguir la tradició, les anxoves han de donar el just punt de sal.

En quinze minuts el sopar ha estat preparat, només queda gaudir-ho, tot llegint en Kurlansky i davant del quadre de Botero, que a la cuina de casa meva et recorda agradablement el destí dels excessos gastronòmics.

Per cert, aquesta recepta la vaig aprendre fa més de 25 anys a un restaurant del Born de Barcelona, ara ja desaparegut, que es deia El Primer Crit.