Aquest diumenge he estat convidat a una Calçotada a la masia d'en Félix, bé,de la seva família, a la Bisbal d'Empordà.
Costa d’assimilar una calçotada a l'Empordà, doncs aquest és un plat plenament Tarragoní, i és més que probable que l’empordanès Josep Pla en contribuís a menystenir-lo, en no considerar de la forma que es mereix la cuina de l’avellana i l’ametlla.
L’enciclopèdia Catalana se’l treu de sobre amb tres ratlles, grill de ceba a la brasa, mentre que en Coromines dubta de la seva etimologia. Essent difícil de creure que provingui del calçot que dóna origen a calces i calçotets, apunta, sense gaires conviccions, a cauçot, de panotxa, o bé el mossarabisme acalsot, d’escalunya.
El que és clar és que la calçotada és força recent, Coromines constata que era famosa els anys 1920-30, els que no és anar gaire lluny.
Malgrat el que digui l’enciclopèdia no està gens clar que el calçot es faci a la brasa, de fet el Larousse diu que s’ha de coure directament al foc, com l’he menjat aquest diumenge, amb l’únic perill d’intentar evitar que quedi cru. És clar que la meitat de l’èxit, si fa o no fa, és el romesco, que el corpus del Institut Català de la Cuina ens proposa de la següent manera:
Poseu en una batedora sis tomàquets escalivats sense pell ni llavors, mitja cabeça d’alls escalivats pelats, la polpa de dos pebrots de romesco escaldats,
Per acabar una mica de crònica social. M’he tornat a trobar a la Montse, la meva ex-cunyada. A la Montse cunyada, que m’ha parlat d’un gelat de Roquefort que hauré de provar. L’Olga. Gràcies a la seva filla, l’Elena, he pogut gaudir del dinar amb tranquil·litat. He xerrat força estona amb l’Alícia, que feia més de vint anys que no veia i sembla que fos ahir. En Carlos, del KIKI de Calella, que ens ha ofert la millor caipirinha a l’est del Brasil, i ha descobert la beguda ideal pel calçot. La Rosa, en Miquel, en Nacho, en Manili, el Quique, i més de 60 persones... i davant de totes l’hospitalitat d’en Félix. Gràcies.
1 comment:
T'has oblidat de parlar del FER
Post a Comment