Aquest dissabte hem dinat a casa amb la Victòria. Ha estat una dinar improvisat, doncs sembla que havíem quedat per anar a la platja.
Hem dinat a la cuina i a la sobretaula hem parlat de nació, d’integració i de llengua. Tot ha començat quant ha parlat del pintor Fortuny, pronunciat “fortuni”. No és la primera vegada que discutim sobre aquest tema ni la primera vegada que em desespero intentant explicar el concepte de llengua i nació que tenim els d’aquí. La Victòria és de Veneçuela i no està gaire d’acord amb els meus plantejaments.
Entén el català, a la seva manera, i no creu que en sigui necessari aprendre’l més. Hem fet la proba hi he recitat els versos d’Ausiàs Marc:
No em prem així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa al faça,
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc d’estiu, com la calor se met;
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major.
Ja sé que he fet trampa i que era un exercici de nota, però es tractava de mantenir l’argumentari: es trist desaprofitar l’ocasió d’ampliar el coneixement.
La seva resposta ha estat tirar-me en cara que jo també desaprofito l’ocasió per saber-ne més de Veneçuela i que no conec a Carlos Cruz Díez, Alejandro Otero, Cristobal Rojas, Miguel Otero Silva, Teresa Carreño, Simón Bolívar, Reinaldo Armas... Ni conec res de la cuina del seu país.
Em parla del “Pabellón” una barreja de carn bullida i després sofregida amb ceba i tomàquet, arròs, ous ferrats, fesols negres i plàtan fregit. Les “Arepas” una mena de pastissets salats preparats amb farina de blat de moro. La Cachapa una mena de pancake que en comptes de farina porta blat de moro bullit i triturat.
El resultat final és que m’ha promès un sopar veneçolà i jo l’he promès un intensiu de cultura i història...
No comments:
Post a Comment