He dinat al Majestic amb motiu d’una conferència de Jean-Luis Blanc, antic president de la companyia d’aigües del Baix Roine i del Llenguadoc i president de Suez-Lyonnaise des Eaux, organitzada per la Fundació Catalunya Oberta.
Ha estat una conferència molt interessant d’aquest enginyer que va impulsar ara fa uns quants anys el projecte de transvasament d’aquest riu fins a Barcelona. Prou didàctica com per comprendre que, hores d’ara, si tenim problemes d’aigua és per la incompetència, o pot ser pitjor, per la prevaricació, dels nostres representants.
La concurrència era la de costum: polítics, intel·lectuals, empresaris i periodistes, més dels habituals per l’oportunitat del tema, que ja fa molts anys que defensa aquesta fundació.
El menjar ha estat prou correcte tot i tractar-se d’un menú col·lectiu. De primer hi havia una amanida freda de “vieira” i gambés sobre un llit d’escalivada i torrada cruixent acompanyada de “rúcula” amb la seva vinagreta. Bé no sé si aquest era el seu nom, doncs no hi havia menú, però es probable que un chef imaginatiu li en donés un de semblant.
Darrerament he trobat sovint les vieires en amanides, com per exemple al Neichel: “Vieiras salteadas con ensaladas verdes al aceite de avellanas, ceps confitados, soja y parmesano”. Sense abusar és una combinació prou interessant i encara original.
De segon hi havia un molt digne turnedó, suposadament a la planxa, amb guarnició d’espàrrecs verds i carxofa.
De postra fruita natural amb coulis de fruita i gelat i per acabar un cafè, com és habitual en aquests casos, molt poc recomanable.
Finalment, un altre dels plaers d'aquest dinar, a banda de l'acomiadament que ens ha ofert l'expresident Pujol en un perfecte francès, "genio y figura" que dirien en castellà, ha estat contemplar l'obra que penja de les parets, unes magnífiques peces de la genial pintora i escultora Dominica Sánchez.
L'obra que decora aquest post és un oli que la Dominica va titular, "La meva casa sempre així" i que m'acompanya cada dia, en aquest cas al menjador de casa meva.
3 comments:
Qué bé últimament es pot gaudir més sovint amb els teus escrits!, em fan passar les hores davant de l’ ordenador més distretes. Gràcies
Ah! Per cert, amb tota humilitat no voldria desvalorar res del que escrius, però sí m’agradaria dir-te que per mi no es correcte ( be no em sona gaire maco) l’ expressió “l’ expresident” ell es i serà sempre el President, ó bé el President Pujol, i posaria la mà al foc que molts coincideixen amb mi, no sé exactament perquè, però ha d’ haver algun motiu, protocol•lari potser, per exemple el presidents dels Etats Units tots han estat i son Presidents estiguin o no vius presideixin o no, m’explico? Mai he sentit ha dir l’ expresident T..... , es i serà sempre el President Tarradelles (1899-1988), bé són una mica “Srta. Rotenmayer” com diu el teu germà..., insisteixo no voldria ni podria desqualificar els teus escrits, dons m’agraden molt.
Prenc nota del comentari. He d’aclarir que per origen tinc força respecte als càrrecs institucionals, a bada de l’opinió personal que em mereixin. Procuro parlar del Sr. Montilla o del Sr. Zapatero a l’igual que parlava del Sr. Pujol o el Sr. Aznar. A títol personal, i com a forma de respecte, he de dir que les dues vagades que he saludat darrerament al Sr. Pujol, en actes del CEJP, m’he dirigit a ell com a "President", no obstant en termes protocolaris és expresident, com diu, per exemple, el Decret 195/2003: “Els expresidents de la Generalitat de Catalunya gaudiran del tractament de "Molt Honorable Senyor" i ocuparan el lloc protocol•lari que oficialment els correspongui d'acord amb el Decret 189/1981, de 2 de juliol...”.
Post a Comment