The best sandwich I’ve ever had

Surto aquest dilluns del Liceu amb una certa decepció. Després de gaudir de la més que bona interpretació de la Deborah Polaski i de la Ann-Marie Backlund, de la correcta i excusable de l’Eva Marton, de l’excel·lent veu de l’Albert Dohmen i el sempre memorable Graham Clark a l’Elektra de Richard Strauss i Hugo von Hofmannsthal. Després d’admirar el treball d’en Wigle amb la orquestra del Liceu. Després de suportar sense gaires dificultats una escenografia certament poc afortunada d’en Guy Joosten, l’obra acaba sense dansa.

Elektra no balla avanç de morir! El clímax final de la venjança queda esmorteït en un final molt pobre que no justifica de cap manera alterar el final clàssic: Schweig, und tanze.

Confusió i gana doncs no hi ha entreacte. Així que ens dirigim al Viena per fer un mos i ja imagino la flauta de jabugo que el passat octubre en Mark Bittman, crític gastronòmic del New York Times, considerava el millor entrepà del mon i de la que em vaig aficionar fa anys al Viena de Granollers.

...the combination of crisp crust and the tender, chewy interior is nothing less than stunning to someone who’s eaten bread around the world. A bit of tomato is smeared on the bread, adding just the right amount of moisture and acidity...I assure you that it’s something Ferran Adrià or Joël Robuchon would be proud to serve. There’s not much of the ham because it’s so expensive, but also because it’s so strongly flavored...Its fat stark white, the lean deep, deep pink, just about purple. It is salty, of course, but also rich, sweet, even floral...Let’s just say it’s the best sandwich I’ve ever had.

Però sembla ser que Barcelona ha estat envaïda per als aficionats vestits de blanc i verd de no se quin equip de futbol, crec que britànic, que col·lapsen l’establiment de la Rambla. Haurem de deixar-ho per un altre dia.