Pannacotta

He dinat a Un Posto al Sole, un restaurant del grup Partenope. El vaig conèixer per recomanació d’en Daniel, bé la recomanació era de les seves filles, unes expertes, sembla ser, en la cuina Italiana.

Ha estat un dinar senzill, un menú de 12€, prou interessant, a la sala fa poc rehabilitada.

De postra he menjat pannacotta i en arribar a casa he cercat la recepta.

És un exercici infructuós que recordo haver fet fa temps, però que he volgut repetir per assegurar-me.

Malgrat la meva afició a la cuina italiana i el meu amor per aquest país tan extraordinari, no puc estar orgullós de la meva col·lecció de receptaris italians, no obstant he repassat com a mínim set d’ells, començant per Il Grande Ricettario de Gualtiero Marchesi, el gran mestre de la cuina moderna italiana i el primer chef d’aquest país en obtenir les apreciades tres estrelles Michelin. Doncs a cap d’ells he trobat, si més no amb aquest nom, la Pannacotta.

Pot ser és que de cotta, cuita, no en te gaire i no és més que una còmoda invenció força moderna. Això és, nata amb llet i sucre a la que donem consistència de gelatina amb cua de peix, i sabor, en servir-la, amb el que ens vingui més de gust, un culis de fruites, xocolata, caramel...

Bé, en qualsevol cas, he de confessar que a mi m’agrada.