Un whisky sol!

Us vull explicar un acudit.

Aquest proper diumenge el meu pare fa 88 anys, en plena forma física i mental i amb una filosofia de vida i de viure que encara em sorprèn.

Enguany ho celebrarem per tercera vegada, ell encara no ho sap, doncs jo només recordo haver celebrat els seus 65 i els seus 80 anys.

És un home seriós, més com a sinònim de profund, antònim de superficial. Metge i fill de metge. Lliberal avant la lettre. Enamorat de la dona i de les dones. Servicial, més amic de fer favors que no pas de rebre’ls. Confident que escolta sense explicar. Elegant. Viatger, ja fatigat, va ser, en la seva llarga joventut, metge de la marina: de Barcelona al Brasil, l’Argentina, l’Uruguai... Va ser en un d’aquests viatges, més de plaer que de feina, on va sentir aquest acudit que per ell és la millor manera d’explicar com li agrada el whisky.

Perquè li agrada el whisky i el vi negre i l’oli d’oliva i el turró de xixona amb pa i la truita a la francesa i el formatge manxego ben sec i la mongeta verda...

Però, vet aquí l’acudit que us volia explicar, que és l’únic acudit que he sentit dir al meu pare:

Un senyor demana a un cambrer a la barra d’un bar – un whisky sol.
El cambrer li pregunta – amb soda?
– No. Voldria un whisky sol.
– Una mica d’aigua? – insisteix el cambrer.
– No. Sol. Vull un whisky sol!
– D’acord. Li poso un gel? – torna a insistir el cambrer.
– No. He dit que vull un Whisky sol. Sol, sense res més que whisky.
Finalment el cambrer li serveix una copa d’escocès i l’home es tapa el nas amb els dits d’una ma i amb l’altre es pren la copa.
El cambrer estranyat li qüestiona– tan demanar un whisky sol i s’ha de tapar el nas per veure‘l!
El client respon – miri senyor, em tapo el nas perquè sinó l’oloro, i si l’oloro la boca se’m fa aigua... i llavors faig malbé el whisky.

El papà pronuncia “fa aigua” en portuguès, tal com li van explicar fa més de 50 anys, en un vaixell, el Paquebot Bretagne, al canal de Panamà.