Carn d'Hom

Ja que parlàvem de l’Espill d’en Jaume Roig i de menjar, hi ha uns versos molt curiosos als que en Raimón hi posar música. Que ningú s’ho prengui en serio, es tracta només d’una ficció, com diu en Raimon, “d’una història terrible i esgarrifosa d’un restaurant de París on servien carn humana, segons l’autor ben cuinada”.

[...]

Allí teníem
de tots potatges,
de carns salvatges,
volateria,
pastisseria,
molt preciosa,
la pus famosa
de tot París.
En un pastís,
capolat, trit,
d’hom cap de dit
hi fon trobat.
Fon molt torbat
qui el conegué;
reconegué,
què hi trobaria:
més hi havia
un cap d’orella.
Carn de vedella
créiem menjàssem
ans que hi trobàssem
l’ungla i el dit
tros mig partit!
Tots lo miram
e arbitram
carn d’hom cert era.
La pastissera,
ab dos aidants
-filles ja grans-,
era fornera
e tavernera.
Dels que hi venien,
allí bevien,
alguns mataven,
carn capolaven,
feien pastells,
e dels budells
feien salsisses
o llonganisses
del mon pus fines.
Mare i fadrines
quants ne tenien
tants ne venien,
e no hi bastaven.
Elles mataven
alguns vedells,
ab la carn d’ells
tot ho cobrien,
assaborien
ab fines salses.
Les dones falses,
en un clot tou
fondo com pou,
descarnats ossos,
cames e tossos,
allí els metien,
e ja l’omplien
les fembres braves,
cruels e praves,
infels, malvades,
e celerades,
abominables.
Cert, los diables
com los mataven,
crec los aidaven,
e lo dimoni.
Fas testimoni
que en mengí prou,
mai carn ni brou,
perdius, gallines
ni francolines,
de tal sabor,
tendror, dolçor,
mai no sentí.
Per lo matí,
de totes tres
feren quarters,
e llur posada
fon derrocada, [...]